Jordi Pedret Blog

Amb les urnes ja buides

2011-11-20T21:06:00.001+01:00

Amb les urnes ja buides, i abans de que s'hagi fet el recompte, considero que ha arribat el moment de recuperar el meu hàbit d'escriure en aquest blog, que tenia inactiu des de fa una colla de mesos.
La decisió de no presentar-me a les eleccions d'avui era ben present en l'opció del silenci blocaire.
Ara, a punt de perdre, el dia 12 de desembre, la meva condició de Diputat a Corts Generals per Barcelona, he recuperat la plena llibertat d'expressió que correspon a un ciutadà lliure de representacions polítiques, i que passa - a partir d'ara - a representar-se a ell mateix i a la defensa de les opcions polítiques que assumeix.
Aquells de vosaltres que ho volgueu podreu, per tant, tornar a saber el què penso de tot plegat, i quines són les meves preocupacions i indignacions particulars, encara que crec que moltes d'elles són àmpliament compartides.

Fins molt aviat, doncs. Ben retrobats aquells qui estigueu per aquí.

Una simple descripció

2011-07-28T17:39:00.003+02:00

No és un al·legat, és una simple descripció dels mecanismes de funcionament de la lògica capitalista, però quina força descriptiva!

Què ens està passant?

2011-07-24T10:44:00.003+02:00

Què està passant a Noruega? Amb quines patologies polítiques i socials ens enfrontem en el país europeu paradigma de l'Estat del Benestar?

Què porta a la violència desfermada en la pitjor massacre de membres d'una organització política de la que hi hagi memòria a Europa?

No em serveix la resposta automàtica de defensa de la dreta que insinua un desequilibri psiquiàtric individual, quan si es tracta d'un altre origen de la violència parla de culpabilitat col·lectives i d'expulsió massiva de gent per raó d'origen étnic o de pertinença religiosa.

La instil·lació de l'odi mitjançant les paraules usades sense cap tipus de mesura, les paraules que neguen la humanitat completa de l'altre, del que pensa diferent o del que és diferent, per tal de poder eliminar-lo sense cap escrúpol de la conversa política han portat a la seva eliminació física, a la mort de l'altre al que no es considera igual, a l'eliminació física del que s'odia.

La permanent, pacient i constant instil·lació de l'odi està aconseguint la instal·lació de l'odi entre nosaltres.

Les paraules d'odi maten.

Ho hem vist a Noruega, ho han patit els joves, joveníssims, socialistes noruecs assassinats, i les víctimes de la bomba prèvia posada com a part indispensable del pla per a assassinar-los.

Ho hem vist en la història recent, en que les paraules d'odi, també a Europa, han estat els precedents immediats de massacres com les balcàniques.

Només el debat democràtic, la ferma aplicació de les normes decidides democràticament, l'acceptació de la diferència, l'exclusió de l'odi són els camins.

No és el camí cap enlloc més que el desastre el contestar amb un altre discurs d'odi.

El que està passant a Noruega ens està passant a tots, a Europa i arreu.

Cal, per tant, que tots reaccionem i posem aturador al discurs de l'odi, a les paraules que maten.

222 catorzes de juliol

2011-07-14T13:37:00.003+02:00

Avui fa 222 anys de la presa de la Bastilla, data simbòlica de la Revolució Francesa, la més duradora en els seus efectes polítics.

Tots en som fills, i els seus conceptes de ciutadania i república impregnen la nostra vida política, així com els seus ideals de llibertat, igualtat i fraternitat segueixen sent les utopies que ens ajuden a encaminar les nostres accions polítiques i socials.

222 anys després no només els francesos, sino tots els qui compartim ideals de ciutadania compartida i de progrés social, polític i econòmic tenim quelcom que celebrar.

De la inutilitat de les lleis

2011-07-13T17:55:00.009+02:00

Una majoria parlamentària pot aprovar el que vulgui, és evident, però això no suposa que cap parlament sigui omnipotent de tal manera que les seves lleis tinguin la virtut de fer canviar la realitat.

Encara que un parlament voti que la Terra és plana, aquesta continuarà sent com és, és obvi.

Que una llei sigui aprovada per una majoria de diputats no vol dir, automàticament, que aquesta llei sigui democràtica, perquè la democràcia és quelcom molt més complexe que la simple norma de la majoria.

La democràcia suposa la subjecció del legislador a les normes superiors, constitucionals i d'altres, com és sempre el Dret Internacional, fins i tot en aquells països que no disposen d'una constitució pròpiament dita.

Ni la Terra serà plana perquè ho hagi votat un parlament, ni el Dret Internacional deixarà de tenir validesa, i ser exigible, encara que un parlament hagi aprovat normes contràries al seu contingut.

Tot això vé a tomb, o a mí m'ho sembla, perquè el parlament israelià, el Knesset, ha aprovat per majoria de vots - una majoria integrada per la dreta i amb absència voluntària a la votació de destacats diputat - una llei per la que es prohibeix qualsevol activitat de boicot a les colònies israelianes en els territoris palestins ocupats, i s'imposen penes als autors d'actes de boicot o d'incitació al mateix.

Aquesta llei és contrària al Dret Internacional aplicable, bàsicament la IV Convenció de Ginebra, que prohibeix expressament tant els intents de canvi demogràfic en els territoris ocupats per una potència, en aquest cas Israel, com qualsevol mena d'aprofitament econòmic per part de la potència ocupant dels recursos dels territoris ocupats.

El boicot a les colònies israelianes - clarament ilegals des del punt de vista del Dret Internacional - busca evitar que la seva existència i la seva expansió suposin una alteració demogràfica dels territoris palestins.

També suposa el boicot a les colònies la determinació de no comprar productes elaborats en territori palestí, però comercialitzats per Israel, que en treu profit econòmic directe prohibit pel Dret Internacional.

Per això el boicot suposa el compliment voluntari del Dret Internacional aplicable per part dels ciutadans que el practiquen, activitat plenament lícita, que no canviarà la seva naturalesa de tal pel simple fet de la proclamació d'una llei interna israeliana que defineixi com a ilegal el compliment del superior ordenament jurídic internacional.

La llei aprovada pel Knesset és, per tant, plenament inútil.

Mort a Texas

2011-07-10T09:51:00.003+02:00

A Texas han executat Humberto Leal, mexicà declarat culpable de la violació i mort d'una noia de 16 anys.

Ens trobem, per tant, davant d'un crim especialment execrable.

Malgrat això, manifesto la meva protesta i la meva disconformitat amb l'execució.

La pena de mort no és cap solució, la pena de mort no és justícia, és venjança.

En aquest cas, a més, hi ha hagut una clara infracció del Dret Internacional, en concret del Conveni de Viena de Dret Consular, per tal com l'Estat de Texas va ignorar el dret de comunicació consular que assistia Humberto Leal, el que ha provocat l'intervenció del President Obama davant el Governador de Texas per a evitar l'execució. La resposta del Governador ha estat que Texas no està obligada a fer cas a cap tribunal estranger. Aquesta és la concepció de la Comunitat Internacional i del Dret Internacional que manifesta un composant d'un dels membres més rellevants de l'ONU com són els Estats Units d'Amèrica!

Més enllà, però, de tots els defectes de forma que hagi tingut el procés i del desconeixement de drets de l'acusat, i encara que no hi haguès cap dubte sobre la culpabilitat i tot el procediment haguès estat perfecte,continuaria manifestant-me en contra.

No admeto la pena de mort en cap cas, per cap crim, en cap circumstància, per més odiós que sigui el fet comès.

No accepto que cap Estat pugui matar fredament en una caricatura degradant de la Justícia.

Que ningú mati en el meu nom, que ningú escarneixi la humanitat dient que fa justícia matant!

L'ascensor social

2011-07-08T19:05:00.003+02:00

Ja només funciona l'ascensor social mogut per la corrupció, com indica el Roto?

M'agradaria pensar que no és cert, però cal reconèixer que els motors de tots els altres mecanismes que fan moure l'ascensor social en les societats sanes estan en bastant mal estat.

Una cita / LXXXIX

2011-07-06T17:19:00.006+02:00

Como demócratas tenemos ante todo el deber de defender y poner en práctica las constituciones democráticas que se han conquistado por los pueblos, pero esta defensa exige cada vez más a menudo auténticos actos de "subversión", de lo contrario la propia democracia se ahoga.

Gianni VATTIMO (1936 - )

Palestina, una causa de la Humanidad

2011-06-30T15:04:00.004+02:00

Em limito avui a transcriure aquí l'article que m'han demanat des de la Fundación Ideas, deixant-lo en el seu original castellà.

"No se trata en modo alguno de un conflicto más, entre los muchos que, con distintos grados e intensidades de violencia, se prolongan en el tiempo y a través de todo el Mundo. Está, al contrario, en el centro de los conflictos que se viven en Oriente Medio, en el Mediterráneo, en el Mundo.
La cuestión palestina no es una mera pieza de un juego geoestratégico global, aunque también lo es.
No se trata tan sólo de una situación de injusticia continuada durante años y basada en la violencia estructural que supone la ocupación militar de unos territorios y la ilegítima anexión territorial de otros, aunque, desde luego, nadie puede negar la injusticia de la situación.
No es sólo la situación de sufrimiento colectivo de un pueblo por causa de la ocupación militar extranjera más larga en la historia, aunque también, por descontado, lo es.
Palestina es una situación, y una causa que interpela directamente a la Humanidad, y al conjunto de la Comunidad Internacional compete el compromiso de acabar con la injusticia y el sufrimiento colectivo que la situación de Palestina supone.
Los años transcurridos desde la Nakba y desde el inicio de la ocupación militar israelí son más, muchos más, de los que puede soportar cualquier pueblo.
Son demasiado numerosas ya las generaciones palestinas que durante estos 63 años desde la Nakba y estos 44 años de ocupación han visto transcurrir toda su vida en situación de ocupación, de exilio, de desarraigo, y la presente generación no puede soportar la idea de que ellos tampoco vean el pleno reconocimiento de los derechos colectivos e individuales de los palestinos, y menos aún pueden resignarse a imaginar que sus hijos seguirán en la misma situación.
El tiempo para la solución se acaba.
Las condiciones físicas del terreno en Cisjordania se deterioran por causa de las actuaciones del ocupante, muy destacadamente por la construcción continuada de asentamientos - todos ellos estrictamente ilegales, de acuerdo con la normativa internacional – que se van poblando de un número cada vez mayor de colonos, con la consecuencia de agudizar la discontinuidad del territorio administrado por la Autoridad Nacional Palestina; por la construcción del Muro que desafía todas las condenas internacionales y que afecta profundamente a la vida diaria de la población palestina; por el establecimiento de la red de carreteras diferenciada para colonos, a la que no tiene acceso la población palestina; por el mantenimiento de centenares de obstáculos físicos que dificultan la movilidad de los palestinos con todas las consecuencias negativas para todos los aspectos de la vida económica, social y familiar diaria, así como sobre las posibilidades formativas de la juventud palestina que vive en los territorios ocupados; debiendo sumarse a todo lo dicho la permanencia de los check-points.
Resulta innecesario, por ser suficientemente conocida, describir la situación de extremo deterioro de las condiciones de vida en la Franja de Gaza.
Si existe un acuerdo internacional suficientemente amplio favorable a la solución de los dos Estados en las fronteras de 1967, con las modificaciones que los interesados pudieran pactar, sería necesario que la Comunidad Internacional actuara con toda la contundencia diplomática que debe de darle la razón que le asiste para que esa solución se implemente a la mayor brevedad.
Es necesario llegar rápidamente a una solución puesto que, como he dicho, las condiciones mínimas necesarias para que pueda existir un Estado Palestino viable están casi al borde de la desaparición.
Los loables y fructíferos esfuerzos del Primer Ministro palestino para construir una institucionalidad democrática y armar los elementos básicos para una vida económica viable en su ámbito territorial pueden verse frustrados por la actuación de los elementos negativos de la ocupación, lo que nos llevaría a una situación sin salida pacífica posible.
Por ello es absolutamente necesario que todos contribuyamos en la medida de nuestras fuerzas a los esfuerzos para llegar a un solución que no puede aplazarse más.
El objetivo de una paz justa, global y duradera entre el Estado de Israel y el Estado de Palestina, con dos Estados que convivan en paz y seguridad, con fronteras definidas de acuerdo con las vigentes en 1967, con los intercambios de territorios que se acuerden entre las partes, y que coexistan con pleno respeto a la integridad de los derechos de los ciudadanos de ambos Estados es ampliamente compartido.
Su cumplimiento, que es el de la causa de la libertad y la justicia, es una causa de la Humanidad."

Sense pietat

2011-06-21T16:47:00.003+02:00

Avui ha començat l'estiu, com és l'habitual després de que ahir acabés la primavera. Res de nou ni d'extraordinari en el fet, el contrari sí que hauria estat notícia.

El que passa és que, almenys a Madrid, l'estiu ha començat sense cap mena de pietat per als éssers vius.

El Sol ens ha recordat que existeix, i que està disposat a que no l'oblidem.

Sort, encara, que hi ha una mica de nit!

Evviva l'Italia

2011-06-13T21:26:00.002+02:00

Amb la Constitució de la República a la mà, el poble italià ha dit molt més que la seva voluntat de derogar unes lleis aprovades per la majoria berlusconiana al parlament.

Amb la victòria als quatre referèndums d'aquest cap de setmana, els italians han dit prou a una forma de fer política contrària als fonaments constitutius de la República, i contrària a principis bàsics de la democràcia.

Ha estat molt més que defensar el caràcter públic de l'aigua, manifestar-se contra les nuclears i deixar Berlusconi sense excusa legal per a no comparèixer en els diversos judicis que té oberts per delictes gravíssims.

Els italians han seguit el seu deure cívic de votar, com ho va fer a primera hora de diumenge del President de la República, Giorgio Napolitano, i han ignorat l'incitació a l'abstenció del cap del Govern Sílvio Berlusconi, que només fiava la seva salvació política a la desafecció per la política que ell mateix es cuida de provocar tant com pot.

En efecte, el desafiament era que votès el 50 per 100 del cens més un, condició necessària per a la validesa dels referèndums derogatoris de lleis aprovades pel Parlament, d'acord amb la Constitució. Que tothom, o gairebé, que votès ho faria contra el Govern era quelcom que es donava per descomptat.

Doncs bé, s'ha aconseguit la xifra del 56 per 100 de participació en els quatre referèndums i entre el 92 i el 97 per 100 - segons de quin referèndum parlem - dels qui han votat ho han fet contra les lleis de la majoria berlusconiana.

Itàlia ens ha donat un exemple de bon ús del vot, de decència democràtica del poble que s'aixeca contra el segrest de la política per part dels pitjors exponents de certa classe de vividors polítics com Berlusconi que tenen com a objectiu la destrucció de la política per a deixar tot el camp lliure al poder econòmic.

Contra això ha votat el poble italià.

Evviva l'Italia!

Jorge Semprún "in memoriam"

2011-06-08T09:43:00.003+02:00

Ho va viure, ho va veure i ho va explicar, ens ho va explicar.

Tot això ho va fer des del compromís invariable amb les forces de progrés, des de l'esquerra social i política i, per damunt de tot, des de la defensa irreductible de la dignitat humana.

No només per ell, però també per ell, coneixem l'horror que alguns intenten banalitzar, la sistemàtica destrucció de la llibertat, de la diversitat, de l'essència de la humanitat .

L'horror nazi-feixista va ser la culminació temporal d'una llarguísima i sangonosa història europea de repressió, d'opressió, d'odi al diferent, que ha omplert Europa de cadàvers europeus provocats per europeus, i que és l'altra part d'una història europea de lluita aferrissada pel progrés, per la llum i per les llums, per la llibertat, la igualtat i la solidaritat, que ens ha forjat com el que som ara.

La memòria, explicada i elaborada entre d'altres per Semprún, ens hauria de servir per a evitar altres acumulacions d'horror com les provocades pel nazisme i el feixisme.

Llegim Semprún i actuem en cada cosa per a evitar la repetició del desastre.

Per molt mal camí

2011-06-06T17:23:00.005+02:00

Així estem anant por molt mal camí. Aquesta no és la direcció de la pau, de cap de les maneres.

Disparar contra civils desarmats no ens apropa a la solució justa a Orient Mitjà.

No tinc gens de ganes d'escriure, perquè em sembla que els fets són prou clars. Deixo, però, el meu espai als qui, justificadament, han volgut escriure. A continuació trobareu, doncs, el comunicat de premsa de la Missió Diplomàtica de Palestina a Espanya.

"La Misión Diplomática de Palestina en España condena enérgicamente la bárbara actitud del ejército israelí en el día de ayer contra los manifestantes civiles palestinos que llevaban solamente banderas palestinas y protestaban por la memoria de los 44 años de la ocupación israelí a los territorios palestinos. El resultado fue una masacre de 23 muertos y 447 heridos a mano de un ejército de un país llamado entre comillas democrático, y donde esta democracia es derrotada cuando se trata del pueblo palestino y sus derechos.
Los manifestantes civiles vinieron reclamando sus derechos, que llevan más de medio siglo olvidados por la Comunidad Internacional, y querían recordar, una vez más, que el tema de los refugiados palestinos debe ser resuelto tal como dictaba la resolución nº 194 de las Naciones Unidas.
Israel sigue construyendo asentamientos en los territorios palestinos ocupados en contra de la voluntad de la Comunidad Internacional, violando el derecho internacional, e insiste en la unificación de Jerusalén como única capital del Estado de Israel y rechaza la solución de los dos estados en las fronteras de 1967 que viene reclamada por el último discurso del Presidente de los Estados Unidos, la iniciativa de paz francesa, la iniciativa de paz árabe y la reclamación de las Naciones Unidas para conseguir una paz justa y duradera en el Oriente Medio.
Hacemos un llamamiento a la Comunidad Internacional y sus Instituciones, y a las organizaciones civiles para que presionen al Estado de Israel para que ponga fin inmediatamente al baño de sangre que está cometiendo su ejército en contra de nuestro pueblo y exigimos una protección internacional a nuestro pueblo y queremos recordar que la única vía para la seguridad y estabilidad en la zona es la paz justa, basada en la legitimidad internacional.
Madrid, 6 de junio de 2011"

Vençuts, però no derrotats

2011-05-24T12:20:00.002+02:00

Vençuts en una contesa electoral, però no derrotats, seguirem el combat pels nostres valors des del lloc en què ens han posat els vots.

Defensarem la gent que ha confiat en nosaltres i no acotarem el cap.

Canviarem el que calgui, esmenarem errors i treballarem pel futur que volem.

Avanti popolo!

2011-05-17T15:44:00.003+02:00

No hi he pogut fer res. En començar a arribar les primeres notícies dels resultats electorals de les eleccions administratives com en diuen a Itàlia a les municipals, m'ha vingut a la memòria la cançó "Bandiera rossa", que comença amb "Avanti o popolo, alla riscossa", i no me la puc treure del cap.

Sembla ben bé que el poble italià hagi anat alla riscossa contra l'estat de les coses a la política italiana, amb el democràtic instrument del vot, i ha donat un pas endavant extraordinari.

Les majories absolutes per a l'esquerra a Torí i a Bolonya, les segones voltes amb posició guanyadora a Milà, Trieste i Màntua, i la segona volta a Nàpols, han demostrat que les enquestes i les opinions favorables a una victòria ineluctable de la dreta, publicades fins a la nàusea, no han impedit que els ciutadans fessin valer la seva voluntat per sobre de les enquestes i de les decisions dels grans poders econòmics.

Si ha estat possible a Itàlia, també pot ser-ho a casa nostra.

La voluntat del poble no es pot substituïr per la voluntat dels qui tenen prou poder per a fer passar els seus desitjos com a designis ineluctables.

Piero Fassino, nou alcalde de Torí, és potser el millor símbol de la victòria de la voluntat de la política contra la voluntat dels poders que volen evitar la política.

Avanti o popolo, alla riscossa!

La Nakba

2011-05-15T08:47:00.000+02:00

Avui fa 63 anys de la Nakba, del desastre palestí.

Han passat 63 anys, un darrera l'altre, interminables en la consciència històrica dels palestins, des del moment culminant de l'expulsió del poble palestí de les seves cases i les seves terres ancestrals en el territori de l'Estat d'Israel.

Han estat 63 anys que no han esborrat el record dels centenars de pobles palestins fets desaparèixer físicament, ni el record dels noms dels llocs, ara substituïts per noms hebreus, ni les històries de tots i cadascún dels desplaçats.

Durant els 63 anys s'ha mantingut la memòria i s'ha multiplicat com s'han multiplicat els descendents dels expulsats, formant una diàspora que no oblida el seu origen, ni renuncia al seu dret al retorn.

Aquests 63 anys no han trencat la voluntat de justícia del poble palestí, que es manté ferm en la defensa dels seus drets.

Sense defallir durant els 63 anys s'ha volgut conservar la dignitat i l'identitat palestina.

Avui continuem tots els ciutadans de bona voluntat perseguint una solució justa, amb el final de l'ocupació dels territoris palestins, per tal de poder construir un futur de pau que passa necessàriament per l'existència d'un Estat Palestí viable en les fronteres fixades per les Nacions Unides i amb capital a Jerusalem, i pel reconeixement de tots els drets del poble palestí, inclós el del retorn.

Recordem la Nakba, i treballem per a que mai més no hi hagi una situació semblant, per a un futur de pau justa en que Israel i Palestina puguin conviure pacíficament.

Paraules d'altri

2011-05-12T09:28:00.000+02:00

Avui voldria que el meu blog ajudès, amb tota la modèstia del cas, a la difusió de paraules d'altri amb les que estic plenament d'acord.

Per això reprodueixo la columna que Ignacio Escolar signa avui a Público.

Siete argumentos sobre BILDU

1. Es un éxito de la democracia que dos etarras que han pasado 25 años en la cárcel pidan el voto para un partido que exige a ETA que abandone las armas y que rechaza la violencia terrorista.
2. Que los etarras levanten pancartas con manos votando en una urna, en vez de pancartas con metralletas, también es una evidente buena noticia.
3. ¿Qué delito es pedir el voto para una coalición perfectamente legal, como hoy lo es Bildu? ¿Apología de la democracia?
4. Lo que voten los etarras es un dato irrelevante en el debate sobre la legalidad de Bildu. La Ley de Partidos exige a la izquierda abertzale que rechace la violencia y rompa con la tutela de ETA para entrar en política. Según la Justicia, Bildu cumple los requisitos. Da igual lo que diga ETA; da igual su opinión. Para ilegalizarlos, lo que hay que demostrar es que Bildu apoya a ETA, y no al revés.
5. Si Bildu nos engaña y después de las elecciones no rechaza el terrorismo, existen mecanismos legales para sacarles de los ayuntamientos. La última reforma de la Ley de Partidos lo permite.
6. La alocada campaña de la derecha contra Bildu probablemente lleve a la coalición abertzale a un resultado electoral espectacular. El PP y su coro le están haciendo la campaña. Hay precedentes. Acuérdense de los ocho diputados de ERC en 2004, después de las enormes críticas que provocó la reunión de Carod Rovira con ETA.
7. Yo jamás votaría a Bildu ni a Sortu ni a nadie de ese mundo que durante décadas justificó los asesinatos de ETA. Pero tienen todo el derecho a presentarse a las elecciones, como cualquier otro partido, por mucho que nos repugne su pasado o que discrepemos de sus ideas.

Una cita / LXXXVIII

2011-05-08T21:05:00.002+02:00

Somos lo que hacemos para cambiar lo que somos.

Eduardo GALEANO (1940 - )

Sense paraules

2011-05-06T20:50:00.003+02:00

Realment no cal cap altra paraula.

Qui vulgui entendre, que és prou fàcil, que ho faci, i qui no,que es quedi en l'autoengany.

Primer de maig

2011-05-01T02:23:00.007+02:00

La vaga del 1er. de maig de 1886 a Chicago va ser un èxit extraordinari, tant que la patronal, ben espantada va aconseguir que, per raó dels fets violents dels dies següents, es portessin a judici vuit líders sindicals. Com era previsible, set varen ser condemnats a mort i un a cadena perpètua, encara que després es van conmutar vàries penes. Són els coneguts com a "Màrtirs de Chicago". Quatre d'ells, Parsons, Spies, Fisher i Engel varen ser executats a la forca. Set anys més tard el Governador d'Illinois va reconèixer la innocència de tots els condemnats i va indultar els supervivents.

El 1889 el Congrés de la Internacional Socialista va acordar fixar el 1er. de maig com a dia de lluita i de record dels "Màrtirs de Chicago".

A Catalunya els primers en celebrar-lo varen ser els treballadors i treballadores de Sant Martí dels Provençals.

L'origen del 1er. de maig és una lluita obrera, la història del moviment obrer és una història de lluita.

Avui els treballadors i treballadores no podem oblidar la nostra història i hem de saber que els nostres drets existeixen per totes les lluites acumulades, i que res no està definitivament assegurat.

Avui ens manifestem en defensa pròpia i per al futur de la nostra societat.

Una cita / LXXXVII

2011-04-27T08:40:00.002+02:00

Il diritto de resistenza appartiene a chi a il coraggio di farsene carico.

Anna JELLAMO ( ? - )

(El dret de resistència pertany a qui té el coratge de fer-se'n càrrec)

(El derecho de resistencia pertenece a quien tiene el valor de hacerse cargo del mismo)

Defensar-se del poder

2011-04-25T19:55:00.002+02:00

He aprofitat part dels dies de vacances d'aquesta darrera setmana per a seguir amb el programa de lectures italianes. Us he parlat des de fa un cert temps d'algunes lectures que em semblen importants, i la que acabo de fer es troba sense cap mena de dubte entre elles.

El títol, en aquest cas, ho diu tot: "Difendersi dal potere.Per una resistenza costituzionale", de Ermanno Vitale, professor de Filosofia política a la Universitat de la Vall d'Aosta. Hi he arribat per una nota a peu de pàgina del llibre "Poteri selvaggi" de Luigi Ferrajoli, que us vaig recomanar fa uns dies, i no em reca gens ni mica el temps esmerzat en llegir-lo.

Es tracta també d'un llibre breu -benaurada tendència italiana a no escriure llarg - i que malgrat l'apariència d'especialització en politologia i Dret Constitucional, es pot considerar perfectament un assaig general sobre l'estructura del poder, molt especialment sobre la confusió entre el poder polític, l'econòmic i l'ideològic, i la merma d'autonomia del poder polític que això comporta, amb el risc, prou evident en el cas italià, d'anar contra els principis constitucionals i afectar directament als drets socials i polítics dels ciutadans.

El dret i l'obligació de la resistència constitucional contra aquesta regressió democràtica és el nucli de l'estudi, amb interessants propostes d'actuació, que - cal dir-ho - mereixerien un tractament més detallat.

En el nostre contexte actual, ben copsat per l'autor, la reflexió sobre aquestes matèries em sembla imprescindible, i la crida a la legítima resistència constitucional contra el poder polític quan es perverteix i contra els poders econòmics i mediàtics està plenament el línia amb tot el pensament que s'expressa en la literatura política més recent.

Jo, francament, us el recomano, encara que potser li falti, des del punt de vista estrictament polític, una major precisió en la seva part propositiva.

Ja m'en sabreu dir alguna cosa.

Sant Jordi 2011

2011-04-23T20:22:00.005+02:00

Reconec que m'encanta la celebració de Sant Jordi a Barcelona. És una de les ocasions en què es troba major complicitat social per fer possible que tothom sigui al carrer badant, comprant roses i llibres i tornant a badar.

També m'agrada - no ho amagaré pas - portar el nom d'un mite amb tants significats possibles, i que ha donat tant de joc en la literatura, sigui poesia o prosa.

No oblidem que la lectura, i més en un any com aquest amb l'abundància de publicacions sobre política, contra la resignació, a favor de la indignació i de la reacció contra els reaccionaris, ha de ser molt més que un plaer, un estímul i un preludi de l'acció política.

No oblidem tampoc que la rosa ha de ser ben roja, altrament no val.

Una cita / LXXXVI

2011-04-20T21:17:00.013+02:00

Occorre passare dal disagio alla resistenza.

Michelangelo BOVERO (1949 - )

(Cal passar del malestar a la resistència)

(Hay que pasar del malestar a la resistencia)

Indigna't i reacciona!

2011-04-16T20:37:00.002+02:00

Prou que ho sé que usar dos imperatius al títol no és massa ben educat, però us prego que m'excuseu per aquesta vegada perqué el meu propi estat d'indignació és immens.

Acabo d'enterar-me avui per un magnífic article d'Andreu Jaume que es publica a El País, que el diari Ara va publicar el passat 7 de març una entrevista al Conseller de Sanitat Boi Ruiz, que rep el tractament protocol·lari d'"honorable", en que l'ex cap de la patronal sanitària deia el següent:

"Si vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho haurà de pagar vosté. L'Estat ha de facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat." (sic i final de l'increïble cita).

Queda prou clar el què pensen "els millors" i, sobre tot el que pensen específicament sobre nosaltres, la genteta que ha de limitar-se a aprendre les tècniques que permetin una major productivitat i majors guanys per als empresaris.

Compte, en canvi, amb qualsevol altre coneixement, que pot donar idees i proporcionar a les persones els elements de pensament autònom que les pot convertir en ciutadans, aquesta espècie tan empipadora per als poders econòmics.

La filologia, les humanitats, la geografia, el dret, tot són disciplines perilloses per al poder, per això volen posar tots els obstacles que puguin al seu coneixement, i ho fan com saben, tal com ho anuncia el Conseller, fent pagar.

Segurament pensen que qui tingui els diners suficients per a pagar-s'ho no serà massa perillós.

Ho sento, però repeteixo els imperatius:

Indigna't i reacciona! Indigneu-vos i reaccioneu!

Fan fora les paraules

2011-04-15T08:43:00.000+02:00

He trobat la notícia a la premsa escrita, i no la he vist gens comentada a la xarxa.

A mí em sembla d'una notable importàncias per més d'un motiu, que passo a explicar a aquells de vosaltres que volgueu llegir-me.

A Jerusalem Est, territori palestí il·legalment annexat a Israel des de 1967, sense cap reconeixement internacional, hi ha des de fa molt de temps l'hotel American Colony, que és una llegenda per als qui anem a Jerusalem tant com podem, encara que no ens hi allotgem. Des de 1998, a les instal·lacions de l'American Colony hi ha una llibreria, portada pel seu propietari Munzer Fahmi, palestí nascut a Jerusalem.

Aquesta llibreria, que veieu a la foto, en la que podreu apreciar el detall de la bandera del Barça que hi és des de fa molts anys, és el lloc on es troba una de les millors, si no la millor selecció de llibres sobre Jerusalem, Palestina i Orient Mitjà en general, i també sobre la Mediterrània. S'hi troben de diferents idiomes, principalment però no exclusiva, en anglès i aborden el tema des de les perspectives històrica, religiosa, sociològica, lingüística, antropològica i política. De debó que a pocs llocs es pot trobar tanta varietat de punts de vista, i també de posicions polítiques sobre el conflicte i l'ocupació, els seus orígens i les vies per a acabar-la com a la llibreria de l'American Colony. De fet és ben habitual trobar-s'hi una pila de coneguts que fan provisió de literatura especialitzada sobre els temes que he dit.

És un model de negoci d'èxit en circumstàncies més que difícils, i és un lloc de llibertat al mig de l'opresió de l'annexió i l'ocupació militar, on regna la paraula escrita, i només aquesta.

Tot això és a punt d'acabar.

En una demostració més de la perversió de l'aplicació del Dret Administratiu per part del Govern israelià, del que ja he parlat alguna vegada en aquest blog, Munzer Fahmi és a punt de ser expulsat de la ciutat on va nèixer, on va crèixer i on hi té la seva llibreria.

El fet és que la batalla per a judaïtzar Jerusalem és implacable i té molts fronts oberts en el marc d'una refinada tècnica normativa que busca deixar Jerusalem sense palestins, convertint-la en el que els sionistes somien, una ciutat exclusivament jueva.

Munzer va sortir quan era jove a estudiar a Estats Units i s'hi va quedar un temps a treballar, suficient motiu per a perdre la residència a Jerusalem on, repeteixo, havia nascut, en un tractament plenament diferent al que tenen els ciutadans israelians jueus que no haurien perdut la residència en el mateix cas.

Això ha fet dependre el llibreter de la concessió de visats com a turista a la seva pròpia ciutat, que ara li ha estat negat, després de 18 anys, pel que està pendent només del recurs davant el Tribunal Suprem d'Israel per motius humanitaris per evitar la seva expulsió.

És un més dels 4.577 palestins de Jerusalem que han perdut la residència per la mateixa raó administrativa, però és, a més la possibilitat posada a disposició del Govern israelià de fer fora de Jerusalem la paraula escrita que els molesta.

La paraula, fins i tot quan no estem d'acord amb el seu contingut, és l'únic camí per a la pau.

No hauríem de permetre que es fes fora la paraula.

Vuitanté aniversari de la II República

2011-04-14T07:59:00.000+02:00

Avui en fa ja vuitanta anys d'aquell 14 d'abril de 1931 en que el poble va decidir la proclamació de la República, amb la legitimitat dels polítics recolzats per les eleccions municipals que havien suposat una desfeta política completa del decadent règim.

La proclamació republicana es va consolidar, es va institucionalitzar i va dotar-se d'una Constitució que va ser de les més avançades del seu temps pel que fa al reconeixement de drets polítics i socials als ciutadans, sobre tot si tenim en compte que es va promulgar disset anys abans de la Declaració Universal dels Drets Humans. Aquella Constitució, la portada d'una edició una mica "naïf" de la mateixa he volgut usar per a encapçalar aquesta nota, va intentar també resoldre la vella qüestió de la convivència en una mateixa República de nacions i nacionalitats ben diverses.

La trajectòria política de la República va ser agitada, atacada des del bell començament per les forces de la reacció, i a voltes incompresa per certes forces obreres que no se sentien atretes per les seves característiques de democràcia burgesa, segons el lèxic de l'època. Recordem que els intents colpistes no van faltar a la cita, abans de la sublevació feixista que va iniciar una sangonosa i llarga Guerra Civil que, davant la passivitat culpable de les democràcies que van decantar-se per la "no intervenció" que permetia la descarada intervenció dels règims nazi alemany i feixista italià, va acabar amb la institucionalitat republicana a l'interior, encara que el Govern legítim de la República es va mantenir durant molt temps a l'exili, com ho va fer el de la Generalitat de Catalunya fins arribar a enllaçar amb la nova legitimitat de la Generalitat restaurada.

En els aspectes socials, el poc temps en què la República es va poder desenvolupar amb normalitat va ser decisiu per a conformació d'una consciència d'allò que els ciutadans podien fer i construir des de la llibertat. Els drets socials, els drets de les dones, el divorci, el vot femení que va convertir el sufragi en realment universal, els avenços extraordinaris en matèria educativa amb la consolidació d'una nova escola pública progressista i pedagògicament avançada, el foment dels alts estudis especialitzats, van ser només algunes de les conquestes que el poble va obtenir per a ell mateix.

Més enllà de la nostàlgia per allò que podria haver estat sense la sublevació feixista, hem de reconèixer els alts valors polítics i socials que es van encarnar en la II República Espanyola i retre homenatge als homes i dones que la van construir en mig d'un mòn dominat per governs indiferents o hostils malgrat la solidaritat dels pobles.

L'ideal de llibertat, igualtat i solidaritat que s'encarna en la República continua sent el nostre ideal, sigui quina sigui la forma constitucional de l'Estat.

El principi democràtic i republicà de la sobirania del poble continua sent un principi irrenunciable, i a la seva llum i a la dels ideals dels qui van construir amb tant esforç i a tan alt preu la República que els encarnava, hem de seguir treballant en la construcció del nostre futur col.lectiu.

Bones notícies electorals

2011-03-28T14:13:00.003+02:00

Aquest cap de setmana ha estat abundós en bones notícies electorals, i cal dir-ho ben alt i fort quan alguns prediquen la inevitabilitat de l'autocompliment de les profecies de predomini neo-liberal al nostre país.

D'una banda, els companys de l'SPD alemany han aconseguit conservar el seu lloc al govern del Land de Renània-Palatinat, i han aconseguit, en aliança amb els vencedors Die Grünen, entrar al govern del Land de Baden-Württemberg, que era monopolitzat per la dretana CDU des del final de la II Guerra Mundial.

D'altra banda, els companys del Parti Socialiste francès han arrassat a la segona volta de les eleccions cantonals, que serveixen per a conformar els òrgans polítics dels departaments, que estaràn governats per les esquerres en una amplíssima majoria de casos. El PS ha superat el 35% dels vots, seguit de la dretana formación sarkoziana UMP, que s'ha d'acontentar amb un raquític 18%.

A més, a Catalunya Nord, el PS ha barrat el pas als feixistes del FN i ha arrabassat tres escons del Consell General a l'UMP. Celebro especialment l'elecció de la meva amiga Toussainte Calabrese pel cantó de Baix Vernet i del meu amic Jean-Louis Chambon pel cantó de Sant Jaume, ambdós de Perpinyà.

Sembla que ni els socialdemòcrates alemanys de l'SDP ni els socialistes francesos del PS estaven tan malament!

Ara es tracta de demostrar que nosaltres estem molt millor del que diuen les enquestes i que alguns volen convertir en una veritat a la que ens hauriem de rendir.

Feina en queda molta, som-hi!

A favor de la política

2011-03-25T20:01:00.000+01:00

El Periódico de Catalunya d'ahir publicava un editorial sobre el Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC) que s'ha empescat Artur Mas, que acabava concloent que el fet de que els seus membres no estiguin afiliats a un partit polític no fa que no tinguin ideologia, i que les conclusions del Consell són clarament ideològiques, alineades amb el liberalisme econòmic més extrem.

Estic d'acord amb la conclusió, però el que m'ha incitat a escriure aquesta breu nota és el començament de l'editorial, en que el misteriós i innominat autor dels editorials sembla que es creu obligat a excusar-se pel que dirà després, en afirmar que s'ha fet bé de buscar opinions que estiguin allunyades de la política.

Alto les seques!

Què vol dir això? Ens sumem a la moda de posar a la política sota sospita general? Entenem que la política contamina qualsevol criteri, qualsevol decisió? Hem d'esbandir la política de les nostres vides?

Això és, precisament, el que vol el liberalisme més extrem, fer la política desde l'absència de responsabilitat, i eliminar la política que és responsable davant el poble, per mitjà de desprestigiar-la tan com es pugui, i vingui a tomb o no hi vingui.

Per aquí no paso.

Tota voluntat d'influir en la realitat social i econòmica és política, el que passa és que hi ha qui eludeix tota responsabilitat pública, dient que el que ell fa no és política, i hi ha qui fa política dient-ho i sent responsable davant els electors.

Aquesta segona manera de fer política és la democràtica, aquesta és la manera de fer política que permet a la gent defensar-se davant el poder dels qui fan política irresponsable, tot negant que la fan.

A favor de la política democràtica i responsable cal estar-hi sempre, i una manera de fer-ho és denunciant el clima de linxament a l'activitat política, que arriba a infiltrar fins i tot les opinions més ben intencionades.

Recordem que només la política ens dona les armes necessàries per a decidir el nostre futur per nosaltres mateixos.

Poteri selvaggi

2011-03-22T12:28:00.004+01:00

Segueix la ratxa de lectures curtes que porten cua, molta cua en algun cas.

Acabo de llegir, publicada de fresc a Roma, però en imperfecta i també recent traducció al castellà, l'obra "Poteri selvaggi. La crisi della democrazia italiana" del Professor Luigi Ferrajoli, de la Universitat Roma III.

Es tracta d'una breu, molt breu, publicació de poc més de cent pàgines, comptant-hi un prescindible pròleg.

Us ben asseguro que paga la pena dedicar-hi una estoneta. Una estoneta, és clar, per a llegir i molt de temps per a rumiar-hi, i encara una mica més de temps i molta implicació personal, per a treure'n les conseqüències pràctiques.

No pensèssiu pas que es tracta només d'Itàlia, es tracta d'una situació que és prou extesa a totes les democràcies d'origen parlamentari a Europa, encara que alguns elements siguin més aguts en el cas italià.

Analitza Ferrajoli amb la seva habitual precisió els elements que des de la confusió de poders, des de la desafecció de la política, des de la confusió entre allò que és públic i allò que és privat, estan deconstruint els sistemes democràtics parlamentaris. D'això en diu els poders salvatges, per incontrolats i incontrolables, en directa oposició als principis i als mecanismes i garanties democràtiques.

Només li criticaria el poc espai dedicat a un element que em sembla de gran importància, com és el defectuós funcionament dels partits polítics, la seva confusió amb les institucions públiques i la seva desorientació, qüestions totes elles sobre les que ens cal reflexionar molt més, des de la serenitat, però sense auto imposar-nos límits de cap mena pel fet d'estar personalment implicats en la vida partidària.

Voldria acabar referint-me a una reflexió de Ferrajoli que em sembla de la major importància. Considera l'autor que l'atenció preferent a l'interès propi no és quelcom exclusiu de la dreta, sinó que també hi incorren moltes persones que es consideren d'esquerres quan passen a l'abstenció per desafecció, avantposant a l'interès públic de la democràcia el seu interès privat de mantenir la seva "depurada superioritat moral" i la seva "insuperable repugnància" respecte al compromís.

Us en recomano la lectura, sense por per l'alta especialització jurídica de l'autor. Us ben asseguro que parla de política, de democràcia en termes democràtics, és a dir amb l'elegància de la claretat d'exposició que és també una virtut democràtica, en contra dels qui pensen que a falta de ser profunds, val la pena ser obscurs.

Això sí, després de llegir caldria que actuèssim!

Tercera derivada radioactiva

2011-03-19T19:59:00.002+01:00

El Roto ens mostra la tercera derivada radioactiva de la situació al Japó.

Caldrà que anem molt en compte en el moment de valorar la veracitat i neutralitat de totes les informacions que rebem de la situació nuclear, car la composant del interessos dels inversors no és una cosa que vingui després de l'informació, sinó que condiciona l'informació mateixa.

150 anys i un dia

2011-03-18T21:32:00.003+01:00

Ahir va fer 150 anys que naixia Itàlia, com a resultat d'un llarg i intens periode de lluites polítiques, també armades, menades principalment pels camiccie rosse garibaldins, que van tenir com a resultat el convertir, amb una revolució democràtica, els antics súbdits dels diferents i diversos estats italians en ciutadans d'una nova nació, Itàlia.

Avui, un dia després de l'efemèride, els ciutadans italians tenen davant seu la tasca no gens fàcil, d'articular una nova acció política que alliberi la democràcia italiana dels segrest que pateix en mans de l'aparell de poder berlusconià.

Tant de bó se'n surtin, i com més aviat millor!

Lectures curtes, però que porten cua

2011-03-15T21:06:00.005+01:00

Per ordre d'aparició en escena, va ser primer "La rebelión que viene", breu obra anònima encara que clarament col·lectiva, de lectura més que recomanable si no l'heu llegit encara, i de relectura sempre profitosa, si ja ho heu fet un cop o més. Le raons per a reaccionar front a l'estat de coses que se'ns ofereix com a immutable, i alguns suggeriments de com fer-ho, en són el contingut.

Després va arribar, amb aires de fenòmen editorial, l'estimable "Indignez-vous!", del venerable Stéphan Hessel, que en unes 60 pàgines escadusseres ens recorda les moltes raons que tenim per a indignar-nos, i la conveniència de fer-ho, tot posant de manifest la vigència dels principis de la radicalitat democràtica - per tant, socialitzant - sobre els que es va recuperar França després de Vichy. N'hi ha recent traducció al castellà.

El darrer arribat, per ara és el brevíssim "Manifiesto de economistas aterrados", obra col·lectiva no anònima, però en la que l'autoria no és la dada més important. Es tracta de posar en evidència la falsetat de deu suposades evidències econòmiques que se'ns volen imposar més enllà de qualsevol possibilitat de decisió democràtica, i ho fa amb un encert esclatant. Junt amb la retirada de la màscara de les falses veritats, se'ns ofereixen 22 propostes d'actuació econòmica que suposen la necessitat de preses de decisió polítiques democràtiques, és a dir, imposant la voluntat del poble per sobre de les conveniències del poder econòmic.

Suggerent, oi?

Crec que són lectures gairebé m'atreviria a dir que obligades per a tota persona inquieta davant el que està passant i que se'ns vol imposar com a ineluctable.

Són lectures que us ocuparan ben poca estona, però que poden ocupar-vos molt i molt temps després d'haver-les acabat, perquè tenen tota la capacitat de fer canviar comportaments, i això és el que compta.

Roma i Madrid

2011-03-10T12:41:00.003+01:00

La setmana passada vaig ser a Roma, participant a les sessions de l'Assemblea Parlamentària de la Unió per a la Mediterrània i, com és lògic, vam dedicar la majoria del temps tant a la Comissió d'Afers Polítics, de Seguretat i de Drets Humans com al Ple de l'Assemblea a la situació a diversos països àrabs com a conseqüència de l'onada de moviments populars per la democràcia, la llibertat, la dignitat i el progrés social.

Vaig poder intervenir tant a la Comissió com al Ple i vaig demanar que l'Assemblea impulsés les reformes estructurals i funcionals necessàries en la Unió per a la Mediterrània per a fer front a la nova situació mediterrània, donada l'experiència d'extraordinari dèficits actuals.

Ahir, a la Comissió d'Afers Estrangers del Congrés dels Diputats vaig defensar la Proposició presentada pel Grup Parlamentari Socialista sobre les transicions democràtiques àrabs i el paper d'Espanya, de la Unió Europea, de la Unió per a al Mediterrània i de tota la Comunitat Internacional al respecte. Cal expressar el suport als moviments democràtics i el refús a la repressió, així com la necessitat d'actuar per a evitar la reversió dels avenços democràtics actuals i per a consolidar institucionalment les noves democràcies. L'aprovació va ser unànim a la Comissió, ara cal posar-ho tot en marxa.

No sóc partidari de parlar de moments, dies o hores històriques, perquè crec que la història la construeixen cada dia els ciutadans amb la seva acció política conscients, però és clar que hi ha moments en que sembla que la velocitat de la història es fa més gran.

Contra els predicadors del final de la història, els pobles continuen avançant en la seva lluita pel progrés, la justícia, la llibertat, la democràcia, la dignitat.

Siguem-ne conscients i participem-hi en la mesura de les nostres forces i les nostres possibilitats.

8 de març, altre cop

2011-03-08T08:00:00.000+01:00

Avui torna a ser 8 de març.

Avui tornem a recordar les treballadores tèxtils assassinades en l'incendi de la fàbrica causat pel seu empresari com a represàlia per la vaga que estaven fent, que és l'origen històric d'aquesta commemoració.

No ens deixem dur per les modes actuals que emmascaren, edulcoren i dissimulen el significat del 8 de març.

No es tracta d'una festa social per a exercir la galanteria, no es tracta d'omplir llotges d'estadis de futbol amb dones, no es tracta de res d'això.

És el record de la dura, duríssima lluita de les dones treballadores al llarg de la història. És el record de la seva incansable lluita per la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la justícia social, la desaparició de tota discriminació.

És la constatació de que la història obrera no és una cosa només dels homes.

És el reconeixement de la decisiva contribució de les dones treballadores a la lluita pel progrés.

És també la constatació de que la lluita de les dones continua sent tan necessària com ho ha estat sempre, perquè la discriminació i la injustícia continuen existint.

És el crit d'esperança de que la lluita no acabarà, de que la humanitat - homes i dones - seguirà en la seva rebel busca de la justícia social.

Contra els tòpics

2011-03-07T15:41:00.003+01:00

L'assassinat s'ha produït al carrer de Sant Pere més Alt de Barcelona, ben a prop d'on jo vaig nèixer.

Ha estat en el curs d'un atracament, quan el jove pakistanès Alí Akbar, de 18 anys, que es trobava treballant tot sol en un supermercat, ha rebut un tret al cap que l'ha mort immediatament. Es tractava d'un jove treballador ben conegut al barri, estudiant de medicina, que parlava català i castellà, arrelat a la nostra ciutat, que contribuïa amb la seva feina a la nostra convivència, i que ha estat mort mentre treballava.

L'assassí confès és un home de nacionalitat francesa, tot just arribat a Barcelona des de París, que en arribar ha mort el nostre veí Akbar.

Encara queden moltes coses per aclarir i no tinc cap intenció de fer crònica negra, però m'interessa cridar l'atenció sobre el trencament dels tòpics sobre els que alguns volen fer-se un espai en la vida política.

La víctima, un treballador immigrat, l'assassí confès un europeu comunitari. Mentre, hi ha qui continua carregant totes les culpes de qualsevol delicte als immigrats, i no s'ha sentit cap veu dels qui prediquen els perills de les migracions ara i adès, i pertot i arreu, dient res respecte al crim contra Alí Akbar.

Només hem sentit la vergonyosa utilització política de l'assassinat per part del candidat Trias, que es va negar a sumar-se a la protesta municipal contra la retallada de Mossos d'Esquadra decidida pel neo liberal Govern de CiU, i que ara diu que la culpa de tot és de la suposada manca d'autoritat de Jordi Hereu.

Lamentable el crim, i lamentable la seva utilització política.

Tant de bó serveixi per a que molta gent pensi en la gran injústicia del tòpics ante immigrats.

Bones notícies des d'Irlanda

2011-02-28T00:48:00.005+01:00

Aquest cop ha estat la República d'Irlanda la que ens ha portat bones notícies.

En les eleccions generals d'aquest cap de setmana, el Labour irlandès ha obtingut els millors resultats de la seva història, amb un 20,5 % dels vots populars i situant-se com a força hegemònica a Dublin.

El percentatge electoral obtingut, lleugerament superior al que treia en el primer terç del segle XX és aproximadament el doble del que venia sent en els darrers decennis.

Donat el complicat sistema electoral, en el moment d'escriure encara no estan atorgats tots els escons del parlament irlandès, però els laboristes podrien arribar a tenir 38 escons del total de 166, el que els donaria una envejable posició de decisió política, donada l'absència de majoria absoluta.

Després d'Hamburg, ve de gust rebre una nova bona notícia.

Una cita / LXXXV

2011-02-27T21:48:00.003+01:00

Despreciar a los políticos, aunque muchas veces nos den pie, es destruir la política como ejercicio de solidaridad, que es a lo que aspira el político. Destruyendo la política, facilitamos al paso al siniestro dictador de turno.

Emilio LLEDÓ ( 1927 - )

Una descripció

2011-02-24T09:51:00.004+01:00

És la del Roto, sense cap mena de dubte, una molt bona descripció sintètica del que està passant a la Mediterrània.

Em sembla, però, que per a interpretar el que hi passa, aquest cop calen moltes més paraules, que molt possiblement encara no podem dir, ni escriure, malgrat l'extraordinària plètora de suposats especialistes perfectament desconeguts pels que fa prou anys que ens dediquem a l'estudi de la regió.

Cal ara, amb urgència, aturar la sangonosa repressió de l'autoproclamat líder libi Gaddafi, i cal una posició no només verbal de la comunitat internacional per a afavorir la democràcia als diversos països en que la gent s'està movent amb una valentia, decisió i fermesa admirables.

És urgent que la Unió Europea faci quelcom més enllà, molt més enllà, de les tímides paraules de la baronessa Ashton.

És necessari l'anàlisi acurada - no confiem, per favor, en els opinadors professionals que ara ho saben tot - de les raons profundes del que passa.

Sabiem coses sobre demografia, economia i sociologia que ens podien posar sobre la pista.

Ignoràvem voluntàriament les dades de vagues, protestes socials, reclamacions polítiques i d'altres perquè buscàvem només rastres de radicalisme religiós que permetès estigmatitzar l'altre.

Ara sabem que els mites i clichès sobre els àrabs, tan còmodes per a tractar-los com a bàrbars irreductibles a la política democràtica, eren falsos.

Cal que, avergonyits pel que no hem fet, unim les nostres forces a les dels lluitadors per la democràcia i el progrés social que estan en plena batalla contra l'opressió, la corrupció i la tirania a la Mediterrània.

Som-hi, doncs!

Trias i les esqueles

2011-02-22T14:43:00.004+01:00

Avui el doctor Trias, candidat a alcalde de Barcelona per CiU, publica un article al diari "ABC", ben conegut per la seva secció d'esqueles, la més selecta de la premsa madrilenya.

Segurament que aquest detall no vindria a tomb, ni interessaria ningú excepte la minsa minoria entusiasta de la literatura funerària, que a l'únic diari que es ven cosit assoleix cotes impensables, si no fos que resulta que al doctor Trias li han publicat l'article a la pàgina 53 de l'edició d'avui, precisament sobre les primeres esqueles de la llarga sèrie que omplen fins a la pàgina 55.

Les flastomies de l'aspirant convergent - no és cap altre el contingut del seu article - han quedat així plasmades just abans de les esqueles, que podrien ser les de les idees ben mortes del candidat a delegat de CiU a l'Ajuntament de Barcelona.

No sembla el repetit aspirant convergent massa content de la victòria de l'Alcalde Jordi Hereu a les primàries quan l'ataca com ho fa.

Tampoc ho sembla el diari que és el millor exemple actual del significat d'oxímoron, és a dir el que sota el títol que evoca l'avantguarda expressa les idees més conservadores - i a voltes reaccionàries - de la premsa barcelonina. Sí, és just el que penseu, el diari que assumeix les funcions de guàrdia d'en Mas, que avui dedica vàries de la seves signatures que barrejen desinformació amb desqualificació a atacar al vencedor de les primàries socialistes, amb un devessall de fel difícil d'igualar.

Cada cop tinc més clar que en Jordi Hereu provoca pànic en les files convergents i els seus portaveus.

Cada cop tinc més clar que dissabte els socialistes de Barcelona la vam encertar de plé.

Bones notícies d'Hamburg

2011-02-21T15:41:00.002+01:00

Les notícies que ens arriben de la ciutat lliure d'Hamburg, amb categoria de Land federat a la República Alemanya, són, senzillament, magnífiques.

L'esclatant triomf de la candidatura socialdemòcrata ha vingut acompanyat de l'ensulsiada completa de les opcions democristianes de la cancellera Angela Merkel.

Olaf Scholz, el candidat de l'SPD ha obtingut per a la seva llista un registre realment magnífic d'un 48,9 %, mentre el candidat Cristoph Alhhaus, que era el cap del govern d'Hamburg per la CDU no ha passat d'un 21,5 %, perdent 20 punts respecte als resultats anteriors.

Hamburg torna doncs a la socialdemocràcia després d'un parèntesi de deu anys en mans de la dreta conservadora.

Això pot suposar el començament d'un cicle electoral a l'alça per a les esquerres alemanyes en uns moments en que es posaran a decisió popular els governs d'uns altres sis estats federats.

Si fos així, l'impuls de l'esquerra podria escombrar Angela Merkel en les properes eleccions federals, i això suposaria un canvi d'una importància extraordinaria en la correlació de forces en el sí de la Unió Europea.

Potser aleshores podrem fer més honor al nostre compromís com a europeus amb la llibertat i la democràcia i posar-ho de manifest en la nostra actuació davant els esdeveniments - revoltes i alguna revolució - que estan en marxa en molts països àrabs.

No podem, però, esperar aquest desitjat canvi de cicle per a actuar correctament, i hem d'exigir a les institucions europees que ho facin immediatament.

Els resultats d'Hamburg ens han de donar força per a recolzar aquesta exigència.

Una cita / LXXXIV

2011-02-14T16:10:00.006+01:00

És la por al bàrbars el que ens fa bàrbars

Tzvetan TODOROV (1939 - )

Amb el poble egipci

2011-02-11T19:46:00.003+01:00

Egipte: ara comença tot!

Poètica veritat

2011-02-08T19:37:00.003+01:00

Un cop més insuperable, el mestre Roto ens explica l'entrellat més íntim de la relació de forces en política.

Democràcia vs. demoscòpia

2011-02-07T13:14:00.006+01:00

Un cop més cedeixo el meu blog a les paraules d'una altra persona, perquè em sembla que són importants.

Avui es tracta de la nota publicada ahir a Facebook per Ferran Pedret sobre les primàries de Barcelona.

Es tracta de que triomfi la democràcia - el govern del poble - i que la demoscòpia - l'observació del que fa el poble - no es converteixi en el control del poble.

Aquí teniu l'article, llegiu-lo i jutjeu-lo vosaltres mateixos.

DEMOCRÀCIA VS. DEMOSCÒPIA

"cantamos porque el grito no es bastante
y no es bastante el llanto ni la bronca
cantamos porque creemos en la gente
y porque venceremos la derrota"

Mario Benedetti. Por qué cantamos (fragment)

Avui mateix el diari El Periódico publica una enquesta demolidora pels interessos del PSC a la ciutat de Barcelona. Segons aquesta enquesta, no importa què fem els militants i simpatitzants socialistes en les eleccions primàries a les quals hem estat cridats a participar, perquè el nostre fat està escrit i segellat amb lacre: CiU guanyarà les eleccions fem el que fem. Està tot perdut, cal abandonar tota esperança i no ens queda altra cosa a fer que sortir de les seus del Partit d'un en un, mans enlaire i amb el carnet a la boca.
Ara bé, els àugurs demoscòpics ens conviden als militants i simpatitzants socialistes de bona fe a cercar desesperadament un tractament pal·liatiu, consistent en votar Tura, que segons l'enquesta tindria uns resultats menys catastròfics.
Els socialistes catalans estem sotmesos des de fa temps, i especialment en els darrers mesos, a un estat de tribulació i desassossec que ha estat causat per la forma com hem vist desdibuixar-se progressivament el nostre vell i bell somni de construir la Catalunya nova, pel gir emprès pel govern central que encapçalem, des del maig de 2010 ençà, per les òbvies dificultats per connectar amb els nostres conciutadans que estem trobant, i per la multiplicitat de raons que sorgirien si tinguéssim temps de preguntar a cadascuna de les persones que formem el PSC.
Així, percebent esgotades les nostres energies i afeblida la nostra moral, se'ns sotmet als que militem a Barcelona a una mena de xantatge emotivo-racional, oferint-nos a la companya Tura com a taula de salvació d'un desastre segur, encara que garantint-nos igualment que no tenim opcions davant la dreta (cal tenir present que, d'acord amb la legislació vigent, és elegit alcalde o alcaldessa en segona votació aquell qui encapçali la llista més votada, i que molt probablement CiU obtindria el suport del PP en el supòsit que poguessin formar majoria, per la qual cosa, segons les enquestes, no els caldria ni tan sols la segona votació).
No obstant, les meves energies no estan esgotades ni la meva moral està afeblida, per la qual cosa segueixo negant-me a substituir la democràcia per la demoscòpia. Refuso plegar-me a entrar en el joc de les profecies autocomplertes, perquè es comença designant un candidat en funció de les enquestes, i s'acaba governant en funció de les mateixes. I així qualsevol dia, si es fa una enquesta després d'algun lamentable accident, ens trobarem havent de legislar per reinstaurar la pena de mort pels conductors que es saltin un semàfor. Com això em sembla absurd, i crec en una forma de fer política basada en la coherència amb els valors i els principis del projecte polític al qual es representa, només vull demanar als meus companys i companyes que, el dia 19 de febrer, votin a aquell candidat, d'entre els dos que es presenten, que els sembli que té un millor projecte per la nostra ciutat.
L'enquesta d'avui està feta fa uns dies, i segueix comparant l'alcalde que ho ha estat en els darrers anys, amb una mera hipòtesi de candidata, per la qual cosa ni les seves valoracions ni les seves expectatives són comparables. Ho reconeix la pròpia Àngels Pont, directora de GESOP, quan afirma que les possibilitats reals de l’exconsellera no començaran a comptar fins l’endemà de la seva elecció, en el cas que ella sigui finalment la candidata.
Jo us puc dir que crec que les primàries, si sabem mantenir-les com un contrast entre els projectes que poden encarnar Jordi Hereu i Montserrat Tura, i sobre les seves habilitats i capacitats, seran un revulsiu per al PSC. Ja ho estan essent, de fet, i només cal veure com s'ha incrementat l'assistència als actes i assemblees.
Si Jordi Hereu és designat pels militants i simpatitzants com a candidat, com espero que passi, hi ha molt a dir encara. Els àugurs no poden preveure els efectes de la mobilització política i social incipient. He vist en Jordi aquests dies, està millor que mai. I m'he vist entre vosaltres, formant part del nombrós grup de companys i companyes que li donem suport, i us puc dir que he sentit que no hi ha res que no siguem capaços de fer. Que prevalgui la democràcia sobre la demoscòpia serà la nostra primera victòria.

Ferran PEDRET I SANTOS

Militant de l'Eixample

Jo ja ho tinc clar

2011-02-04T10:22:00.007+01:00

Avui ha començat la campanya per a les primaries que decidiran el candidat o candidata del Partit dels Socialistes de Catalunya a l'alcaldia de Barcelona.

Crec que em pertoca dir-vos que en penso.
Jo estic pel projecte col·lectiu dels socialistes per a configurar una societat mes justa, mes igual, mes respectuosa de la diferencia i la diversitat, mes amigable, que comparteixi i que es basi en el recolzament mutu dels ciutadans i ciutadanes.
Jo estic pel projecte col·lectiu que ha fet, al llarg d'anys, una ciutat capdavantera en politiques socials, en integracio urbana, en apropament de les condicions de vida en tots els barris, curosa de les persones, del patrimoni urba i de que tothom en pugui gaudir en condicions d'igualtat.
Jo estic pel projecte que ha col·locat Barcelona com una ciutat capdavantera a nivell mundial en potencialitat de la nova economia.
Jo estic pel projecte per a Barcelona que encapçala Jordi Hereu.
Jo ha ho tinc clar.

L'esquerra a Israel

2011-01-26T10:29:00.003+01:00

Avui torno al blog, que he tingut abandonat molt de temps per raons personals, per a posar-lo al servei de la difusió d'un article sobre el laborisme israelià que m'ha fet arribar el meu amic Meir Margalit, del Comitè Israelià contra la Demolició de Cases (ICAHD en les seves sigles angleses), que fa una feina extraordinària de defensa dels drets dels palestins, regidor de l'oposició de l'Ajuntament de Jerusalem, i compromés amb l'esquerra des de fa anys.

Aquí teniu l'article:

ISRAEL - LOS ACORDES FINALES DEL LABORISMO

A la avalancha ética de la que padece Israel últimamente, hay que agregar ahora el cataclismo del laborismo israelí. Aquellos que están en el tema no se sorprendieron- el proceso de descomposición estaba en estado tan avanzado que era cuestión de tiempo hasta que este esqueleto se viniera abajo. El golpe mortal de aquel partido, que en sus mejores momentos gozaba de mayoría absoluta y actualmente llego a ser el cuarto partido en Israel con solo 12 escaños , fue asentado precisamente por el mismo Barak, que, ante la inminente escisión de la coalición gubernamental liderada por Netanyahu, prefirió conservar su puesto de ministro de defensa y arrastrar consigo otros 4 diputados mas, recibiendo como remuneración , el tentador precio de 4 ministerios para 5 parlamentarios !. En la intemperie han quedado siete sobrevivientes de aquel naufragio , sin saber hacia donde ir ni que hacer con los restos de lo que fuera un glorioso partido que se ha hecho el haraquiri.
Cien años de política han sido tirados a borda y lo poco que queda de el no es mas que la triste sombra de un movimiento que perdió su rumbo, que llego a la quiebra por dejarse arrastrar por las corrientes nacionalistas que inundan este país y que en algún momento abandono sus convicciones en aras de un oportunismo mezquino , que tal vez haya agregado algún escaño mas, pero al final de cuentas le costo su misma razón de ser.
En este país ser derechista es mucho mas fácil que ser de izquierda. Desde aquel maldito día en junio del 1967 en que el ejercito israelí conquisto los territorios palestinos, se inicia un proceso de degradación ético-moral que ha destrozado al laborismo hasta convertirlo en un fenómeno irrelevante, ya que para hacer muecas derechistas, el pueblo prefiere la versión original y no la copia, o sea es preferible votar partidos tradicionalmente derechistas en lugar de votar un laborismo con complejos de inferioridad que solo hace patéticos esfuerzos por asemejarse a ellos.
El laborismo se dejo llevar por la corriente, que fue radicalizándose a medida que el conflicto palestino iba empantanándose. A mayor crisis, mayor derechismo, cuanto mas tensión flota en el aire, mas propensa esta la gente a volcarse a las formulas derechistas, siempre simplistas, populistas, machistas, de corte violento como apetece a las masas. Y frente a aquella encrucijada el laborismo prefirió competir por esas masas diciendo lo que ellas deseaban escuchar. Barak era la persona indicada para atrapar a aquellas masas gracias a su heroica reputación militar, pero precisamente ese discurso militarista intransigente, se convirtió en arma de doble filo y represento el golpe mortal para el laborismo. Este tipo de cálculos oportunistas pueden dar resultados a corto plazo pero a largo plazo tienen efectos destructores.
Para ser sinceros, el laborismo nunca fue un partido con fuertes convicciones morales. A lo sumo, tenia pretensiones éticas, que no es poco, pero no hay que olvidar que el proceso de colonización de los territorios palestinos conquistados en el 67 fue iniciado y promocionado por el mismo laborismo. También ellos cayeron en la trampa nacionalista-religiosa tendida a partir de la conquista de aquellos territorios palestinos. Salvo durante el corto liderazgo del segundo gobierno de Isaac Rabin, cortado con su asesinato en noviembre del 95, el laborismo no demostró ser mucho mejor que la derecha israelí. Pero por lo menos en aquellas épocas flotaba en la atmosfera un clima mas moderado, y mientras existían los kibutzim había también un aire socialista que imponía ciertas reglas de juego humanistas. Mas por respeto a sus fundadores que por convicción propia, el laborismo de los años 70-80 mantenía un discurso moderado, cada vez mas diluido, pero todavía propio y distinto al discurso derechista. Todo esto fue desapareciendo paulatinamente, y el proceso de privatización que invadió los kibutzim durante el ultimo decenio, transformándolos de granjas comunitarias en pequeñas aldeas de asalariados privados en las cuales cada cual trabaja y gana lo que puede, constituyó el principio del fin. El fin de la utopia socialista que inspiro a los kibutzim trae aparejado el colapso de los valores morales que supuestamente caracterizaban al laborismo desde su creación. Este derrumbe moral es el motivo del cataclismo laborista, ya que sin una voz propia, auténtica, sin una clara postura ética que motivos restan para votar por ellos. Si de oportunismo se trata, la derecha siempre será más atractiva que la izquierda. A partir del momento en que el laborismo se integra al gobierno Netanyahu-Lieberman, comienza a activar ese mecanismo de autodestrucción que lo llevo a la actual crisis que perfila ser uno de los últimos clavos en el ataúd de este partido.
Es triste ver como se esfuman ideales. Pero esta crisis era inevitable y tal vez es lo mejor que le puede suceder a los restos de la izquierda israelí que todavía quedan en este país. Ojala tengamos la fuerza de dejar de lado luchas de poder que caracterizan a la izquierda israelí al igual que a las izquierdas en todo el mundo y aprovechemos la crisis para crear una nueva alternativa capaz de presentar una respuesta sensata a las políticas de derecha. Israel se merece una izquierda mejor.

Tunísia

2011-01-15T01:30:00.002+01:00

Tota la solidaritat amb el poble de Tunísia!

Ara ho entenc!

2011-01-07T13:06:00.003+01:00

Ara entenc la cara d'stress d'alguns, i d'algunes.

Un cop més

2011-01-06T00:01:00.000+01:00

Ho sé perfectament, no és la primera vegada que poso aquesta imatge. Què hi farem!

No em repeteixo, insisteixo.

La visió dels Reis de l'Orient portant la molt republicana gorra frígia m'acontenta d'allò més, i és la meva manera de commemorar el final del cicle de festes d'hivern, que clou a casa nostra amb una manifestació de complicitat social que em sembla magnífica.

Tant de bó aconseguissim aquestes complicitats gairebé universals per a moltes altres finalitats!

Infame degoteig

2011-01-03T21:10:00.002+01:00

Ahir va ser la mort de Mahmoud Dharaghma, mort a trets disparats a curta distància per tres soldats israelians al checkpoint de Beckaot-Hamra, prop de Nablus.

Divendres passat l'habitual repressió israeliana contra l'habitual manifestació pacífica contra el Mur de cada divendres a Bil'in va incloure el llançament de grenades de fum, l'inhalació del qual va produir la mort d'una dona palestina de 36 anys, que no es va poder salvar malgrat els esforços del personal de l'hospital a la que va ser traslladada.

Són morts desconeguts, gairebé clandestins, que no passen d'ocupar una petita nota en una columna marginal d'algun diari.

Els morts per acció dels ocupants en els territoris palestins constiueixen però un degoteig continu que ens parla prou clarament de la infàmia de l'ocupació.

Mentre, tots plegats anem mirant cap a un altre costat.

Això, senzillament, no pot seguir així!

Lliures del fum!

2011-01-02T00:22:00.002+01:00

Des de fa mitja hora, els qui no volem fumar som plenament lliures de fum de tabac.

L'entrada en vigor de la nova normativa legal sobre l'ús social del tabac, clara, concisa i sense excepcions que serveixin com a excusa al seu incompliment, és una magnífica notícia, que demostra que quan una cosa es pren seriosament es pot aconseguir.

La llibertat de no fumar el tabac dels altres és una conquesta de civilització, de convivència, de civisme i de salut pública, que saludo amb entusiasme.

Ara cal seguir l'exemple d'altres països amb lleis semblants, en que es respecten plenament, ningú fuma en els llocs prohibits, i les autoritats controlen el compliment de la norma, i en sancionen l'incompliment.

Benvinguda la norma que ens permet la llibertat de no fumar!

2011

2010-12-31T23:10:00.000+01:00

El desig que vaig formular ara fa un any de que entre tots fèssim "un 2010 molt, molt millor del que ens temem" es va quedar en això, en desig.

Certament el 2010 ha estat tan o més dolent del que temíem, encara que cal dir que els anys no són ni bons ni dolents, sinó que la nostra activitat, o la seva absència, és el que els fa d'una manera o d'altra.

Mirem ara de posar remei al que ha passat, mirem de construir col·lectivament un 2011 en el que avancem cap a la justícia social.

Amb el desig, però, no n'hi ha prou, cal la feina política conscient!

La manumissió de les paraules

2010-12-30T20:48:00.002+01:00

Fa tot just un mes vaig acomplir a Roma el ritual de sempre que viatjo a un lloc on puc trobar llibres en alguna llengua que sigui capaç de llegir, és a dir entrar en una llibreria i posar-me com a límit el volum que em queda per ocupar a la maleta i a la bossa de mà permesa als avions.

En aquesta ocasió vaig comprar quatre llibres ben comptats, tots ells publicats de fresc, entre octubre i novembre, i que acabo de llegir malgrat les interrupcions provocades per haver d'atendre a la feina.

El primer va ser "Il cimitero di Praga", d'Umberto Eco, de gran promoció editorial arreu. Crec que en podeu prescindir perfectament, no perdreu res no llegint-lo i, en canvi, guanyareu moltes hores de la vostra vida.

El segon és "Il sorriso di Angelica", d'Andrea Camilleri. M'ha semblat l'enèssima repetició d'una fòrmula - la del comissari Montalbano - que em sona a plenament esgotada. Malgrat això té l'interés, per als qui som curiosos en qüestions de llengües, de que el progressiu avenç de l'espai ocupat pel dialecte sicilià arriba en aquesta ocasió a l'hegemonia total, deixant l'italià arraconat a algun escadusser diàleg entre, o amb, personatges forans.

El tercer és "Viaggi e altri viaggi", d'Antonio Tabucchi. Aquest autor segueix sense defraudar-me, i això que em sembla que he llegit la majoria de la seva producció, no tota al mateix nivell. En aquesta ocasió la passió compartida pels viatges, pel fet de viatjar i per la reflexió sobre les modificacions que el viatge produeix en nosaltres, ha fet que la lectura m'hagi resultat molt i molt interessant.

El quart, però, és la gran descoberta. Es tracta de "La manomissione delle parole", de Gianrico Carofiglio. No que l'autor sigui nou per a mi, car n'he llegit totes les novel·les de la seva sèrie negra, algunes d'altres d'altra temàtica i algun assaig sobre temes de pràctica jurídica molt apreciables.

Aquest llibre, però, el considero completament imprescindible, i us el recomano amb una profunda convicció.

Es tracta d'una sèrie de reflexions sobre el llenguatge i el seu ús pel poder, de com el llenguatge fa la cosa, de com la societat és modelada pel llenguatge que s'imposa, de com les possibilitats de la política queden delimitades pel llenguatge, i de molts altres aspectes.

Cal reconèixer que és clarament tributari del Kemplerer de la "Lingua Tertii Imperii", però no em sembla que això li tregui cap mèrit, i cal dir també que és una reflexió a l'italiana en el millor sentit de la paraula, és a dir que ocupa una cosa així como una desena part de les pàgines del fonamental llibre de Kemplerer.

No us en vull parlar més per no ser massa llarg, però feu-me cas, busqueu-lo i llegiu-lo. Encara que no us passi com a mi, que he descobert que Carofiglio posseix molts dels llibres que jo també tinc i que fins i tot coïncidim en molts dels que hem llegit, estic segur de que us agradarà el llibre, i que us obrirà perspectives i camps de reflexió, que és per al que serveixen els bons llibres.

Per si de cas no em feu cas, ja us aviso des d'ara que tinc el propòsit de dedicar algunes de les cites que poso en aquest blog a fragments de la manumissió de les paraules, i ja ho sabeu, qui avisa no és traïdor!

Una cita / LXXXIII

2010-12-28T10:11:00.006+01:00

Fairy tales are more than true: not because they tell us that dragons exist, but because they tell us than dragons can be beaten.

Gilbert Keith CHESTERTON (1874 - 1936)

(Els contes de fades són més que certs: no perquè ens diuen que els dragons existeixen, sinó perquè ens diuen que els dragons poden ser vençuts)

(Los cuentos de hadas son más que ciertos: no porqué nos dicen que los dragones existen, sinó porqué nos dicen que los dragones pueden ser vencidos)

Com passa el temps!

2010-12-22T08:40:00.001+01:00

Doncs sí, avui fa cinc anys que vaig començar aquest blog.

Hi he escrit 1.234 cops coses que en algunes ocasions se'n poden dir articles, altres vegades notes, i en certes ocasions rampells.

Des que tinc un perfil a Facebook hi he vinculat el blog, i el cert és que actualment la majoria de lectures i també dels comentaris es fan a través d'aquesta xarxa social.

L'evolució de les tecnologies de l'informació i la comunicació és imparable, però no ha fet morir els blogs com alguns profetitzaven, sinó que els ha especialitzat normalment en consideracions més llargues que les que es poden veure a Facebook o a Twitter.

De tota manera, cinc anys són una edat ja considerable, si no venerable, per a un blog, i n'estic d'allò més content.

Que en pugui fer molts més d'anys, en vida vostra, i que el pastís us vingui de gust!

La nit més llarga

2010-12-21T15:42:00.002+01:00

Per als qui vivim a l'hemisferi nord, la nit del 21 al 22 de desembre, és a dir aquesta que ja està prop de començar, és la més llarga de l'any i, per tant, tenim també el dia més curt.

Des de demà el dia comença a allargar-se, en una seqüència en la que moltes civilitzacions han vist un símbol de la vida de reneix.

Per aquesta raó també vàries religions nascudes a l'hemisferi nord han senyalat amb les seves festes més significatives aquests darrers dies de desembre, en que la llum torna a fer-se més present.

En qualsevol cas, us desitjo a tots un molt feliç solstici d'hivern!

Irrefutable

2010-12-16T08:35:00.000+01:00

Absolutament irrefutable em sembla el magnífic article editorial de Forges sobre la continuada il·legalitat de la construcció per part d'Israel de colònies en territori palestí ocupat, en oberta i clara infracció del Dret Internacional aplicable, en especial la IV Convenció de Ginebra.

Si ho tenim així de clar, i em sembla que ho tenim, cal que fem alguna cosa.

Això també és irrefutable!

Roma en flames

2010-12-14T20:06:00.003+01:00

La desastrosa situació política italiana, amb el vergonyós espectacle "parlamentari" de compra-venda de vots que ha donat avui la majoria necessària a Berlusconi per a continuar al seu càrrec, ha fet esclatar els carrers a Roma.

Hauriem de discutir, i no tenim pas els elements necessaris per a fer-ho, les circumstàncies de la violència desfermada, quina part és responsabilitat de les forces encarregades de mantenir l'ordre, sigui per negligència o pel que sigui, o quina part és responsabilitat dels elements infiltrats entre els manifestants que buscaven trencar la protesta política per a convertir-la en una impossible i contraproduent rebel·lió violenta.

El que és clar és quina és la responsabilitat dels qui han donat peu a que la gent hagués de sortir al carrer.

Els qui han fet del Parlament italià un mercat desvergonyit, els qui han furtat amb els diners la decisió política, els qui han fet befa de la democràcia en la que hauria de ser la seva seu, aquests són els primers responsables.

Han posat foc metafòric al sistema polític italià, l'han desmuntat i esmicolat, han reduit els partits a la condició de marginalitat, i ara els carrers cremen de debò.

Ara, Roma està en flames.

Drets Humans, ara i sempre

2010-12-10T00:26:00.000+01:00

Avui fa seixanta dos anys que es va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans.

Aqui podeu veure l'Elianor Roosevelt sostenint el famós cartell, tan difòs arreu, que porta el títol - avui políticament incorrecte - de Declaració Universal de Drets de l'Home.

De la Declaració s'en poden dir moltes coses, algunes d'elles oblidant com era el món el 1948 i d'altres sense tenir en compte les successives declaracions que s'han anat aprovant.

És cert que la distància entre les paraules declarades i els fets de respecte efectiu dels drets resulta més que excesiva. També és cert que en moltes ocasions s'invoca amb finalitats que no són ben bé les volgudes pels qui l'aprovaren. Molts posen en dubte la seva universalitat, parlant d'un inacceptable relativisme, no admisible de cap de les maneres en aquesta matèria.

Penseu però en com seria el nostre món sense aquesta Declaració marcant, almenys, una meta a assolir.

En qualsevol cas, considereu que la Declaració Universal dels Drets Humans porta seixanta dos anys emprenyant els dictadors!

Fatal!

2010-12-09T10:29:00.003+01:00

La decisió nordamericana de no exigir a Israel el compliment del Dret Internacional aplicable pel que fa a la prohibició de construcció de colònies en territori annexat contra Dret, com és Jerusalem Est, o en territoris ocupats, com és el cas de Cisjordània, és especialment greu.

El fet és que s'autoritza a Israel a infringir el Dret, cosa per a la que no acostuma a esperar autorització, però a més es fereixen de mort les actuals activitats negociadores, permentent a Israel continuar establint condicions materials que vol que siguin irreversibles i que afecten de manera directa a les possibilitats de viabilitat d'un futur Estat palestí plenament independent.

La situació no és que sigui dolenta, és senzillament pèsima, i les possibilitats d'una pau negociada, justa i duradora s'allunyen de manera indubtable.

No podem anar mirant sense fer-hi res com s'espolia la terra palestina i com s'arracona el poble palestí per a recloure'l físicament i política en un àmbit impossible d'habitar.

No anem malament, anem fatal!

Visca la Constitució!

2010-12-06T20:59:00.005+01:00

Avui fa trenta dos anys que els ciutadans d'aquest país la vam aprovar en referèndum, i ha durat més que cap altra constitució en la nostra història.

I tant que té alguns defectes, coses millorables i aspectes que no s'han desenvolupat com caldria, però ha permès que visquéssim el període de democràcia parlamentària més estable i llarg que haguem conegut mai.

En moments com els actuals, en que la cruesa de l'actuació dels poders econòmics no democràtics fa que la caricatura de Forges sigui fins i tot tímida, cal reivindicar la política que la Constitució ens permet fer.

Per a que no passi que la democràcia sigui expulsada pel poder del mercat cal política, política i més política, com a expressió de la voluntat de la gent, i per a poder-la fer cal també la Constitució.

Per això i per d'altres coses, visca la Constitució!

Why is it so hard to talk?

2010-12-04T09:59:00.004+01:00

Ahir al vespre vaig anar a veure la versió del Teatre Lliure de "La gata sobre la teulada de zinc calenta", de Tennessee Williams, de la que alguns dels de la meva generació portem gravada a la memòria la versió cinematogràfica amb Liz Taylor de protagonista.

La veritat és que la versió del Lliure - amb "morcilla" inclosa per a fer referència a Paul Newman i a Liz Taylor - em va semblar molt i molt bona, que l'escenografia és un encert total al meu parer, i que les interpretacions són magnífiques.

No era, però, la meva intenció ficar-me a crític teatral - quina gosadia - sinó destacar la mateixa frase de Tennessee Williams que es destaca a l'escenari, "Per què és tan difícil parlar?"

Em sembla que la reflexió en forma de pregunta es pot aplicar molt més enllà de les concretes circumstàncies de l'obra de teatre, de forma ben adient al que en diem "teatre de tesi", com és el cas.

Ens resulta a tots realment difícil parlar en molts camps, inclosa la política.

Les coses anirien de manera diferent si parlèssim, sembla dir-nos Tennessee Williams en alguns moments, prou contradictoris amb d'altres.

Les coses anirien d'una altra manera si parlèssim? Les coses haurien anat d'una altra manera si haguèssim parlat?

Parlament nou

2010-11-28T20:39:00.006+01:00

Nous diputats i diputades seuran en aquests escons del Parlament de Catalunya que acabem de renovar.

Segons les enquestes a peu d'urna, els resultats no són, ni de bon tros, els que hauria desitjat i aquells per els que he treballat junt amb tots els companys i companyes del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Són, però, els que ha decidit el poble de Catalunya i a ell i a la seva voluntat democràticament expressada cal respectar-los, perquè la paraula la té el poble, i només el poble.

Quan escric aquestes quatre ratlles no hi ha encara resultats definitius, però sembla ben clara la victòria de les candidatures de Convergència i Unió i la configuració d'un Parlament molt més complexe que l'anterior, amb una baixa substancial de la representació socialista.

L'anàlisi detallada dels resultats i de les seves causes, així com la previsió de les seves conseqüències, no és una cosa que es pugui fer en aquests moments

Ara em sembla que cal felicitar els guanyadors, i indicar que els socialistes no deixarem de defensar la nostra raó i les nostres raons.

A votar!

2010-11-28T08:46:00.000+01:00

Ja heu reflexionat tota la jornada d'ahir.

Ara es tracta d'exercir el vot, l'eina d'aquest ofici de ciutadans que tant ens va costar d'adquirir.

Ara es tracta de fer avançar la democràcia exercint-la.

Ara es tracta de demostrar que el poble decideix per si mateix el seu futur.

Ara es tracta de que no guanyin els que volen manar sense entrebancs democràtics.

Ara cal votar.

A votar!

Roma

2010-11-27T08:31:00.001+01:00

Jornades de treball del XI Fòrum Itàlia-Espanya, que enguany es celebren al Palazzo de Montecitorio, seu de la Cambra dels Diputats italiana, coincidint amb la jornada de reflexió de les eleccions catalanes.

Hi assistim una bona, encara que no gens extensa, representació parlamentària i acadèmica, així com de l'administració.

Les qüestions bilaterals i les d'interés mutu entre Espanya i Itàlia són, per descomptat, moltíssimes, però en aquesta edició ens centrem en les referents a l'integració europea, la demografia, i la crisi econòmica i financera.

Ah, i tornem a temps per a votar!

Vosaltres no oblideu pas fer-ho, que ens hi juguem un possible futur de progrés o tots els passos enrere!

Palau Sant Jordi 2010

2010-11-26T00:01:00.001+01:00

Algunes instantànies de l'interior del Palau de Sant Jordi ahir al vespre, abans de començar el míting, amb la presència solidària dels nostres companys de la Federació Catalana del Parti Socialiste francès, i de l'acabament de l'acte.

No són tècnicament les millors possibles, però expressen de forma prou clara l'ambient d'entusiasme que hi ha regnat.

Les raons per a votar socialista s'han exposat i són ben clares, la força per a guanyar el vot dels ciutadans s'acumula amb actes com el d'ahir.

Ara cal treballar per a que l'onada del Sant Jordi arribi a les urnes diumenge i que un país d'esquerres com és Catalunya tingui un Govern socialista.

Tots a la feina, que no en manca, i és important!

Festa grossa

2010-11-25T11:17:00.004+01:00

Avui la ciutadania de Catalunya té festa grossa a la que convoquem els socialistes.

Al Palau Sant Jordi de Barcelona, capital de Catalunya, ens aplegarem molts i molts per a sentir en Jordi Hereu, la Carme Chacón,el Felipe González, el José Luís Rodríguez Zapatero i en José Montilla parlant de les raons per a votar diumenge vinent, i per a votar la única garantia de progrés, per a votar socialista.

Anem-hi tots, i demostrem als qui volen imposar la seva voluntat sobre el poble apartant-lo de la política per a poder manar sense cap entrebanc, que som conscients de la nostra força que és el nostre vot, amb el que podem decidir sobre el nostre futur.

Per a llençar la gran onada que faci que un país d'esquerres com és Catalunya tingui un govern d'esquerres, omplim el Sant Jordi avui, i les urnes diumenge!

Tot coneixent-nos

2010-11-22T13:57:00.005+01:00

Reconec, d'entrada, que no és una gran foto, però és la que vaig poder fer des de l'escenari de la Sala d'Actes del Centre Cívic de les Cotxeres de Borrell on ahir a la tarda, dedicant-hi tres hores d'una tarda de diumenge, es reunia una bona representació de la comunitat paquistanesa de Barcelona.

Ho feia per a homanetjar el Dr. Allama Mohammed Iqbal, poeta, filosof, arquitecte, precursor de l'idea de Pakistan com a Estat resultant de la descolonització britànica de l'Ïndia. He de dir que vaig aprendre molt sobre la seva figura i sobretot sobre la importància que té per a l'imaginari col·lectiu dels paquistanesos.

En la meva intervenció vaig al·ludir a la importància que per als pobles té que algú els expliqui del punt de vista poètic, filosòfic, històric, qui són i quins reptes tenen al davant, tot referint-me al nostre poeta cívic i crític apassionat de la seva, nostra, pàtria Salvador Espriu.

A més d'exposicions sobre la seva vida i obra, es van recitar poemes d'Iqbal, declamats per veus joveníssimes i es va realitzar un concurs de dibuix per a nens i nenes, sobre el tema de Pakistan i Catalunya i sobre les imatges poètiques d'Iqbal, especialment l'àliga.

També es va entregar el premi al millor estudiant paquistanès del batxiller, que va recaure - sense cap sorpresa - en una noia que actualment està estudiant la carrera de gestió d'empreses.

Vull destacar la presència de generacions diferents assistint al mateix acte i la generosa presència femenina gens habitual en certes reunions.

El camí del coneixement mutu l'acabem tot just d'encetar, cal seguir-lo sense defallença per a que tots els qui formem actualment el poble de Catalunya ens poguem conèixer millor, com a condició necessària per a entendre'ns millor i per a formar un únic i sol poble.

10 anys sense Ernest Lluch

2010-11-21T08:50:00.001+01:00

Tal dia com avui del 2000, els criminals d'ETA van assassinar el company Ernest Lluch.

No en faré la semblança, ni cap aproximació biogràfica. L'Ernest era i és prou conegut per a no haver de dedicar-nos a això.

Vull només recordar-lo com un company extraodinari, amb algunes de quines actuacions polítiques vaig estar d'acord plenament, i amb algunes d'altres vaig discrepar amb rotunditat, com la que va portar el PSC a la crisi que va explotar al Consell Nacional de Figueres per raó de la seva actitud respecte a les esmenes a la LOAPA.

Més enllà d'aquestes diferències, tots hem d'estar d'acord amb que era un home principalment de diàleg, portat fins a les últimes conseqüències. Que era un home plenament generós en l'ús del seu temps per a la causa comuna de la política, i que ho era també amb els seus coneixements musicals enciclopèdics que estava sempre disposat a compartir amb tothom, i amb les referències de la seva amplíssima cultura.

Quan el van matar jo exercia la docència en un dels intervals de la meva vida parlamentària, i el matí del dilluns em tocava la primera classe, la de les nou del matí. Vaig suspendre la classe en senyal de dol, i ho vaig fer comunicant-ho directament a l'alumnat reunit a l'aula corresponent. En aquella ocasió no vaig poder controlar l'emoció de la pèrdua de l'amic i del company, i vaig ploral davant els estudiants.

Encara avui em costa mantenir controlat el dolor de la seva mort i penso, a més, que és bó que així sigui.

El dolor de la pèrdua ens ha de mantenir permanentment vigilants en la defensa de la democràcia en la que Ernest creia, i a la que servia fins al punt que els enemics de la democràcia li van arrabassar la vida.

Sufragi universal

2010-11-19T21:40:00.004+01:00

El 19 de novembre de 1933, avui fa just 77 anys, es van celebrar les segones eleccions generals de la segona República Espanyola.

Van ser les primeres en les que el sufragi va ser realment universal, doncs per primer cop van poder votar les dones.

Això va ser possible, malgrat les moltes resistències que s'hi van oposar, perquè finalment les Corts de la República van aprovar aquesta decisiva modificació defensada sempre per la diputada Clara Campoamor, i criticada per sectors de dretes i d'esquerres.

En aquell moment es va poder començar a parlar de real democràcia, no d'un sistema que permetia participar només a la meitat de la població com era l'anterior en que les dones podien ser elegides, però no votar.

Aquesta conquesta es va poder produir per l'elevada consciència democràtica que va propiciar la República, i cal dir que va ser anterior, molt anterior, al reconeixement del dret a vot de les dones en la majoria dels paisos europeus.

Es tracta d'una efemèride pràcticament clandestina - gairebé ningú no en parla - però que em sembla de la major importància.

Imagineu un mòn en el que només votessim els homes?

Mandat imperatiu, grolleria i explicacions

2010-11-15T23:05:00.012+01:00

En els darrers dies tots els membres del Congrés dels Diputats estem rebent milers de correus electrònics referents a la Disposició Final 2ª de la Llei d'Economia Sostenible.

Es tracta d'una qüestió sensible que afecta, o pot afectar, a la neutralitat d'internet, a les possibilitats de comunicació, a la protecció de la propietat intel·lectual, als drets d'autor, a la llibertat de comunicació, i encara a d'altres aspectes ben importants en la vida social.

Això ha provocat, sens dubte, l'immens nombre de correus que rebem i que, a diferència d'altres ocasions, no són la simple reproducció d'un model d'origen únic. Ben a l'inrevés, hi ha una gran varietat de textos de caire molt diferent, que suposen una elaboració personal i, per tant, una reflexió de cada remitent sobre allò que envia.

No vull ara entrar en el fons de la qüestió que es planteja, contrària a la proposta legislativa existent, sinó en aspectes diferents, relacionats amb les diferents concepcions de la democràcia que es reflexen en els, repeteixo, milers de missatges rebuts. No sóc pas el primer en fer-ho. El company i amic Manel Mas n'ha parlat recentment en el seu bloc, quin enllaç trobeu aqui al costat.

Podriem dir que hi ha un corrent molt important que considera que el correcte és l'existència del mandat imperatiu, és a dir que el diputat està obligat a votar el que li diu l'elector, en una perllongació del sistema assambleari estamental basat en els "cahiers de doléances" . A part de l'inconvenient de que la vigent Constitució prohibeix expressament el mandat imperatiu, caldria - si tingués espai suficient - recordar el conjunt d'inconvenients que el sistema va demostrar històricament, la seva inadaptació a una societat com la nostra, i els incentius a la compartimentació d'interessos singulars que el mandat imperatiu comporta. Es tracta, en definitiva d'una idea incompatible amb el sistema de democràcia representativa que consagra la nostra Constitució, malgrat la bona fe amb que s'exposa per part de la immensa majoria dels que, d'una manera o altra, l'utilitzen en les seves comunicacions per a dir-nos que "hem de" votar com ells ens indiquen.

Un altre grup, del que simplement constataré l'existència, basa la seva comunicació amb els diputats en la pura i simple grolleria, atribuint-nos - sense conèixer-nos - vicis i intencions quina atribució constitueix injúria en el millor dels casos, i calumnia en moltes ocasions. Sembla clar que la capacitat de convenciment d'aquests missatges és més aviat minsa, però crec que són importants en quant reflexe d'un estat d'opinió lamentable respecte als polítics institucionals i a la política com a activitat. El que em preocupa no és que m'insultin sinó el grau de desafecció al sistema democràtic que aquests insults trasllueixen, i que pot resultar letal per a legitimitat de la democràcia representativa que constitueix el nostre sistema.

Per últim, i sortosament, hi ha un grup molt nombrós de comunicants que es preocupen per a fer-se entendre per nosaltres, que expliquen les raons de la seva oposició - que són moltes i diverses - i que demostren que volen entaular diàleg per a convèncer-nos de la justesa de la seva opinió, i de que d'això en resulta ineluctablement la nostra obligació de votar com ens indiquen.

És el grup amb el que em sento identificat en la concepció de la política, repeteixo que sense entrar en el fons de la qüestió plantejada.

Debatre, discutir, confrontar opinions i continuar debatent si cal fins a l'extenuació abans de prendre la decisió és perfectament compatible amb la democràcia representativa i és un pas interessant cap a la democràcia deliberativa.

Caldrà seguir reflexionant sobre tot això, sens dubte, malgrat els molts i molts inconvenients que les comunicacions massives ens creen a tots els diputats.

Una cita / LXXXII (In memoriam)

2010-11-14T18:11:00.002+01:00

¿Miedo a morir? Qué coño. Si acaso, cabreo.

Luís García-BERLANGA Martí (1921 - 2010)

Reblar el clau

2010-11-08T15:16:00.003+01:00

Prou que ho sé que aquests dies estem tots ocupats amb el conflicte del Sàhara i els esdeveniments de l'Aaiun, però jo no puc estar-me de continuar amb un ull permanent sobre Palestina, on estan passant també moltes coses, algunes d'elles prou conegudes com les notícies sobre les noves construccions a Jerusalem Est per a colons jueus.

Avui miro de cridar l'atenció sobre una notícia que pot semblar menor, però que conté tot el menyspreu als Drets Humans i al Dret Internacional i a les resolucions de les Nacions Unides que us pogueu imaginar.

Com tots sabeu Israel es va annexar el 1967 tot el territori de Jerusalem Est, annexió que no és reconeguda internacionalment, raó per la que els barris de l'est de Jerusalem tenen la condició jurídica de territoris ocupats, sotmesos a les previsions de les Convencions de Ginebra, encara que cap govern israelià ho hagi acceptat des d'aleshores.

No sent territori israelià, no s'hi poden imposar, d'acord amb el Dret Internacional aplicable, les normes jurídiques d'Israel.

No hi fa res, malgrat això i segons informa el fiable diari israelià Haaretz, diputats de la Unió Nacional, del Likud, de Shas i de Kadima han presentat al Knesset una proposició de llei per a impedir que els palestins de Jerusalem Est que no siguin ciutadans israelians puguin exercir com a guies turístics de grups de més d'onze persones o que viatgin en més d'un vehicle.

La raó d'aquesta discriminació clarament il·legal és que els palestins de l'Est estan sotmesos a una "doble lleialtat" i que poden donar explicacions no conformes a la visió sionista de Jerusalem, raó per la que se'ls ha d'excloure, al mateix temps que s'encoratja les agències de viatges a assegurar-se de que els turistes només són acompanyats per guies que siguin ciutadans israelians i que tinguin provada lleialtat institucional a l'Estat d'Israel, per a assegurar la transmissió als turistes dels punts de vista israelians.

No em direu que no és una forma recargolada de reblar el clau de la discriminació contra els palestins en el seu propi territori.

Coses importants avui a Galícia

2010-11-06T20:50:00.005+01:00

Avui a Ferrol ha passat una cosa prou important, que no sortirà a la premsa, concentrada a Santiago de Compostela.

Avui, al barri de Caranza s'ha inaugurat el nou local de l'Associació Cultural Fuco Buxán, que treu el seu nom del personatge al que es dirigeix Celso Emilio Ferreiro en el seu poema "Carta a Fuco Buxán", quin últim vers és "Fuco Buxán, loita!"

Els companys de Fuco Buxán porten anys lluitant per la seva ciutat, per la seva comarca, per la vida de la seva ria, pels drets dels treballadors i dels ciutadans, portant vida cultural i política a la ciutat i a tot Ferrolterra.

Publiquen des de fa quinze anys una revista trimestral, "Razón Socialista" en la que he tingut l'honor de publicar en vàries ocasions, així com organitzen conferències periòdiques i m'han convidat a donar-ne més d'una.

Avui han reunit una munió de gent d'alta qualitat per a la inauguració. Hi havia veïns i veïnes, representants d'organitzacions i col·lectius socials, de sindicats, de mitjans de comunicació alternatius, activistes culturals, alcaldes, inclosos els de Ferrol i Fene, i molta gent de la que lluita cada dia.

A les fotos que els he fet hi podeu veure diversos socis, inclòs el president, de Fuco Buxán fent els darrers preparatius - passant l'aspirador - just abans de la inauguració.

Avui a Galícia, no massa lluny de Santiago de Compostela, ha passat una cosa important: s'ha tornat a demostrar que la lluita diària val la pena!

No ens enganyèssim pas

2010-11-05T08:40:00.002+01:00

No ens enganyèssim pas. Els qui han guanyat les eleccions de mig terme als Estats Units d'Amèrica, no són pas el Ku Kluk Klan, encara que no podem negar que a molts dels seus votants els ha de semblar bé l'ideari del Klan, i que han utilitzat els mecanismes d'excitació de la por ben propis del KKK.

En efecte, en aqueste eleccions s'ha agitat la por al "socialisme" d'Obama, que se li atribueix per mor bàsicament de la reforma sanitària. S'ha dit que el que volia el President era que uns funcionaris decidissin qui havia de morir i a qui s'havia de curar, entre d'altres contes de la vora del foc, que han tingut un efecte ben clar sobre milions de votants americans, que han inclinat la seva preferència pels sectors republicans més extrems, inclosos els radicals de l'anomenat Tea Party.

Em sembla, però, que els espantalls agitats davant els ciutadans han estat merament instrumentals, sense negar la immensa importància de la reforma sanitària del punt de vista econòmic i social.

No podem perdre de vista que gràcies a una decisió del Tribunal Suprem - que als USA fa de Tribunal Constitucional - aquestes han estat les primeres eleccions americanes sense cap limitació quantitativa a les donacions econòmiques privades per a les campanyes electorals, i sense obligació de transparència de cap mena. Per a resumir, per primer cop els grans poders econòmics han concorregut sense cap limitació a la carrera electoral, sense haver de dir que hi eren. Aquesta circumstància no em sembla menor per a mirar d'escatir que és el que s'està jugant de debó.

Al meu parer l'aposta real, més enllà de les reformes més epidermiques o més profundes d'aspectes socials cridaners, és l'intent d'atallar qualsevol possibilitat de reforma seriosa d'un sistema financer que ha provocat la major crisi econòmica de la nostra història, i que és l'expressió d'una versió del capitalisme especialment cruel, que permet abandonar de manera completa a qui no pot seguir la carrera, i es basa en mecanismes que provoquen l'augment constant de les diferències socials i la concentració progressiva de la riquesa i del poder de decisió econòmica en mans cada cop més minoritàries. Un exemple clar és l'estructura salarial de l'enorme empresa Wall Mart amb un ventall salarial que va d'ú a seixanta.

Aquesta és la batalla real, la del gran poder econòmic deslliurat de trabes legals per a la seva intervenció política en front de les possibilitats de reforma encarnades pels impulsos "liberals" de la majoria dels demòcrates que es veuen reflectits - o s'hi van veure - en el President Obama.

És quelcom tan vell i tan actual com això, la pretensió de que res no canviï, de que no hi hagi límit a les possibilitats del mercat desregulat, de que les vides, els drets i la dignitat de les persones estiguin sotmeses als interessos del guany particular, front als intents de que la política, la voluntat democràticament expressada pels ciutadans, els permeti decidir per si mateixos el seu futur.

El joc va d'això. No ens enganyèssim pas.

Brasil!

2010-11-01T11:28:00.003+01:00

No calen comentaris, tothom en farà molts.

Ara en tinc prou amb cridar: Brasil!

No era dels meus

2010-10-30T20:18:00.006+02:00

Marcelino Camacho no era dels meus. No he militat mai al seu partit, el Partido Comunista de España, ni tan sols al Partit Socialista Unificat de Catalunya. No he militat mai al sindicat que va fundar, Comissions Obreres. No, Marcelino Camacho no era dels meus.

Sempre, des de la Mina La Camocha fins al procés 1.001, des de les seves activitats sindicals i polítiques, Marcelino Camacho va ser una referència per a mi i per a molts i molts com jo, que no érem dels seus.

Marcelino Camacho ha representat la millor intel·ligència d'una gran part de la classe obrera del nostre país que va saber veure que la democràcia política era una condició necessària per a l'emancipació i el progrés cap a la justícia social i que, veient-ho, va actuar com calia, en les dures condicions de la clandestinitat forçada per una dictadura implacable. Va actuar per a trobar solucions polítiques, va eixamplar el camp clàssic del sindicalisme, va utilitzar les possibilitats que donaven les esquerdes del règim, va empènyer de manera decidida - i diria que prou decisiva - cap a la llibertat política.

No, al contrari del que s'ha posat de moda dir ara, la transició no va ser una trampa ordida a foscos despatxos entre politicastres. La transició va ser el resultat de la lluita obrera i de les lluites polítiques del veïns, dels ciutadans que volien ser-ho. Va ser el resultat de les lluites dirigides, entre d'altres, per Marcelino Camacho.

Certament, Marcelino Camacho no era dels meus.

Marcelino Camacho era dels nostres, de tots els que - cadascú des de les nostres posicions polítiques i amb els nostres propis mètodes - lluitàvem per la democràcia, la llibertat i la justícia.

Definitivament, Marcelino Camacho era dels nostres.

Glups!

2010-10-29T08:24:00.003+02:00

Havent "cobrat records" i havent "vist crèixer les piles de sols i de pluges que se m'han fet anys", com deia Gabriel Ferrater, he arribat a l'ensurt dels 60.

Han estat anys plens "de veus que m'han cridat pel nom", seguint també Ferrater.

Amb aquells i aquelles que m'hagueu cridat pel nom en alguna ocasió vull compartir l'immens "Glups!" que em provoca la data d'avui.

Contra les lleis

2010-10-26T07:44:00.000+02:00

Doncs resulta que no, que l'existència de la banca - i menys encara la de certa classe de banca - no respon a cap llei natural inevitable.

No hi respon tampoc l'existència de les crisis cícliques del capitalisme, per molt que alguns, tan ben caricaturitzats a la vinyeta, intentin convèncer-nos del contrari.

Els ciutadans i ciutadanes no tenim perquè acceptar com una cosa natural un determinat sistema econòmic, perquè tot sistema econòmic és el fruit de la voluntat humana.

Qüestió ben diferent és la del caràcter democràtic, representatiu, legítim de la formació d'aquesta voluntat.

Però encara en el supòsit de que responguès a una llei natural, hem de recordar que la humanitat sempre ha avançat gràcies a la seva lluita conscient contra les lleis naturals.

Què sinó la lluita contra la llei de la gravetat ens ha permès volar?

No és la justícia, i en especial la justícia social, estímul prou poderós per a lluitar contra les lleis imposades?

Perquè?

2010-10-24T00:09:00.002+02:00

En Philippe Claudel, a qui considero un molt bon novel·lista per Les Âmes grises, Le rapport Brodeck i d'altres, ha trobat temps per a escriure-la, Stock ha decidit publicar-la i jo he perdut el temps llegint una cosa titulada L'Enquête.

Perquè?

No crec que la necessitat de sortir a cada "rentrée" literària francesa ho justifiqui, i no he estat capaç de trobar cap mèrit ni literari, ni de tesi, ni de fons ni de forma en aquesta publicació, més enllà d'una errònia evocació de Kafka, que mereix molt més respecte.

El mercat no hauria de tenir el poder de destruir la literatura.

Una cita / LXXXI

2010-10-23T01:35:00.002+02:00

Una democracia de consenso permanente no será una democracia durante mucho tiempo.

Tony JUDT (1948 - 2010)

La legge è ugguale per tutti

2010-10-18T22:06:00.002+02:00

La llei és igual per a tots, és el lema que presideix les sales de Justícia italianes, però ho podria fer a qualsevol altre país, inclòs el nostre.

El que ens podem preguntar, ben legítimament, és si també és igual per a tots la "parsimònia" de la justícia, o si resulta que hi ha alguns per a qui és més parsiomoniosa que per a altres, el que justificaria la queixa de la Camorra italiana que se sent perseguida massa diligentment en comparació al Cas Palau, i el sobtat interés de Berlusconi pel cant coral català.

El necessari repós en la deliberació no és pas incompatible, ni de bon tros, amb la màxima diligència en la instrucció.

No ser-ho gens ni mica, de diligent, pot portar a que la gent en general se senti plenament identificada amb denúncies com la que es conté en la vinyeta que reprodueixo.

Creieu que això és bo?

Setanta anys del crim

2010-10-15T10:30:00.005+02:00

El 15 d'octubre de 1940 es va cometre el crim d'assassinar el Molt Honorable senyor en Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya.

Detingut a França, on era per a no deixar abandonat el seu fill, entregat pels nazis als victoriosos sublevats feixistes espanyols, sotmés a una paròdia de procés judicial, plenamet il·legítim, va ser condemnat a la pena de mort i afusellat als fossat del Castell de Montjuïc tal dia com avui de fa setanta anys.
Els facciosos es venjaven així de qui havia mantingut el seu càrrec democràtic en les difícils circumstàncies creades per la sublevació militar contra la República, i guanyaven la distinció de ser els primers en assassinar un President democràticament elegit a Europa.
El poble de Catalunya no ho oblida, i caldria que els demòcrates d'arreu compartissin aquesta memòria.

Punyetero cap de setmana

2010-10-13T18:50:00.004+02:00

El punyetero cap de setmana s'ha endut gairebé alhora dos grans personatges de dos arts diferents, una de les millors veus de la lírica, la de Dame Joan Sutherland, i una de les cares més entranyablement expressives del cinema espanyol, el secundari amb el que et podies identificar sempre, Manuel Alexandre.

Una ens conmovia amb les seves arts líriques, l'altre era un mirall en el que ens veiem sempre de la manera que ens agradaria ser.

No hi estic d'acord amb la seva mort.

Encara que de forma totalment inútil, reivindico la protesta contra la mort!

Londres en família

2010-10-12T21:30:00.005+02:00

Aquest cop he aprofitat el pont i he marxat a Londres amb la família.

Ha estat el temps just de complir amb alguns rites inevitables, com la visita a l'Speakers' Corner i el pas pel Queen's Theatre per a tornar a veure, i sentir, Les Misérables.

Resseguir llibreries, mirar aparadors i anar explorant llocs nous, assistir a noves activitats i tastar nous gustos ha estat també el que ens ha ocupat el temps, i ben a gust que ho hem fet, sota un sol molt més estiuenc que tardoral.

Una lliçó d'economia

2010-10-11T19:35:00.001+02:00

Les lleis bàsiques que regeixen el mercat de treball explicades sense esforç pel genial El Roto, de manera que les poguem entendre tots.

Les conseqüències que en traguem de la seva comprensió són cosa de cadascú.

Ara que hi penso, segur que són de cadascú, o es tracta més aviat d'una cosa col·lectiva?

Europa, anys trenta?

2010-10-09T19:02:00.002+02:00

Prou que em sap greu, però hi ha moments en que llegint les notícies, sigui als diaris o als nous mitjans de comunicació, tinc tota la sensació d'estar vivint a l'Europa dels anys trenta, del periode conegut como "entre-deux-guerres" i, a més, d'estar-ho fent amb una inconsciència generalitzada ben pròpia d'aquella època, tal com ens mostra l'il·lustració de Rudolf Schilchter a la República de Weimar.
Algú creu de debó que la policia francesa no té uns fitxers, ben poc secrets però ben il·legals, amb les dades ètniques dels romanesos, dels que anomenen "gens du voyage" i les seves suposades especialitats delictives per famílies? El precedent de la circular policial, retirada en ser descoberta, això sí, que indicava els romanesos com a objectiu preferent de desallotjaments i d'expulsions abona la clara sospita de que l'arxiu existeix.
Ningú no sent esgarrifances davant d'això? A ningú li venen records, propis o llegits o heretats, dels precedents de llistes de famílies classificades per ètnies?
Ningú fa res quan podem llegir a Europa Press que un regidor del PP de Leganés manifesta en un escrit que publica voluntàriament que caldria retirar la tutela dels fills als pares comunistes?
Creieu que per aquest camí anem gaire bé?
Jo no em resigno, i crec que no ens podem resignar.

¿En qué momento se jodió el Perú?

2010-10-08T13:43:00.004+02:00

Aquesta frase de "Conversación en la Catedral" va quedar gravada en la memòria de la gent de la meva generació que ja fa un grapat d'anys llegiem amb avidesa els autors del que es va anomenar "boom" llatinoamericà, que per a mí és molt més que un "boom", per a ser un senyal de temps en la meva biografia de lector, i una ampliació d'horitzons remarcable per als que estàvem confinats a l'univers literari europeu i nord-americà.

Avui la premsa vessa de lletra dirigida a la comentar la concessió del Premi Nobel de Literatura d'enguany a Mario Vargas Llosa.

He de dir que molta de la tinta periodística pot produir un embafament difícil de curar, i que una bona part té poc a veure amb la literatura i molt amb posicions polítiques ben conservadores amb la barreja d'algun element de reaccionària melangia d'imperis difunts.

Què voleu que us digui? A mi, Vargas Llosa m'agrada força com a escriptor, especialment per la citada "Conversación en la Catedral" i per "La ciudad y los perros", que han determinat la meva visió de Lima, de manera tal que quan la vaig veure de debó anava sempre buscant el referent dels espais que sortien en les novel·les de Vargas Llosa.

També em va agradar molt "La guerra del fin del mundo", pel seu ambient plenament exòtic vist des de la meva ben mediterrània ciutat, i per un ús realment prodigiós del llenguatge.

Quan la profundíssima discrepància política amb les postures cada cop més dretanes de l'autor em portaven a un refús de la seva literatura posterior, vaig acabar per llegir "La fiesta del chivo", i em va semblar una magnífica novel·la de dictadura, equiparable al menys a "El señor Presidente" del guatemaltec Miguel Ángel Asturias.

Escriptor considerable, o més que considerable, com el considero, no em fa res sumar-me a les felicitacions públiques que està rebent per tenir el Nobel.

Rebutjo fermament, en canvi, la faramalla patriotera organitzada al voltant d'un reconeixement dels mèrits de la seva obra literària, com ho faig també respecte a l'aprofitament dels qui passen a dir que el Nobel li dona la raó en la seva postura contrària als moviments de les esquerres americanes.

Bon, molt bon escriptor, espero amb impaciència la publicació del seu nou llibre.

Polític del que discrepo profundament, continuaré treballant políticament per l'avenç de les idees contràries a les seves.

Aber...

2010-10-05T15:00:00.001+02:00

Was ich habe, will ich nicht verlieren, aber

Wo ich bin, will ich nicht bleiben, aber

Die ich liebe, will ich nicht verlassen, aber

Die ich kenne, will ich nicht mehr sehen, aber

Wo ich lebe, da will ich nicht sterben, aber

Wo ich sterbe, da will ich nicht hin:

Bleiben will ich, wo ich nie gewesen bin.

Thomas BRASCH (1945-2001)

Aquí en teniu una aproximada traducció pròpia, d'aquest poema sense títol:

"El que tinc, no ho vull perdre, però

Allà on sóc, no hi vull estar més, però

El que estimo, no ho vull deixar, però

El que conec, no ho vull veure més, però

Allà on visc, no hi vull morir, però

Allà on mori, no hi vull anar:

Vull estar allà, on no he estat mai."

Una cita / LXXX

2010-10-04T11:44:00.005+02:00

Una no nace para ser eterna. Si por hablar te han de matar, pues se habla lo mismo.

Doña BLANCA, indígena guambiana, Silvia, Cauca, Colombia (¿-)

Una aportació filosòfica

2010-10-01T09:54:00.002+02:00

Això és una real cosmogonia, un sistema filosòfic complet, que devem, un cop més al mestre El Roto.

No m'atreveixo a afegir-hi res.

Sempre es torna a Brussel·les

2010-09-30T06:07:00.001+02:00

Hom sempre acaba tornant a Brussel·les.

Aquest cop és un viatge llampec de menys de 24 hores, sense ni fer-hi nit, per a assistir a la reunió de la Comissió Política de l'Assemblea Parlamentària de la Unió per a la Mediterrània, en que parlarem de la situació al Mitjà Orient, i determinarem els temes sobre els que farem informes en el present any parlamentari.

Jo n'he suggerit un relatiu a la implicació de la societat civil en els projectes de cooperació de la Unió per a la Mediterrània, i en el seu control polític.

Tinc esperances, espero que no infundades, de que aquest sigui un dels dos temes escollits i de poder participar en la redacció del rapport.

Contra la pau

2010-09-28T13:41:00.002+02:00

El ciment que aquests colons israelians de Kyriat Netafim estan abocant a terra no és per a posar els fonaments d'una llar d'infants, és per a enterrar la pau.

El dia abans de que acabès la moratòria de construcció en les il·legals colònies israelianes en terra palestina, alguns colons van començar a treballar en la construcció de la nova llar d'infants de Kyriat Netafim. Ho van fer per contribuir a fer impossible la perllongació de la moratòria, i ho van fer per la seva voluntat política d'oposar-se a la pau.

Mantenen, des de la més absoluta il·legalitat internacional, que allà on estan és terra d'Israel i que la seva missió és ocupar aquesta terra per mandat diví.

Tot el que s'hi oposi ha de ser anorreat, per això miren d'anorrear tota possibilitat de pau.

No hem de cedir a la seva lògica teocràtica i forassenyada. No hem de seguir les seves provocacions amb polítiques contràries a la pau.

Hem de seguir treballant per a una pau justa a Orient Mitjà, amb el reconeixement de tots els drets del poble de Palestina.

Ho seguirem fent!

Hi ha futur

2010-09-26T23:20:00.006+02:00

Està clar que hi ha futur, encara que no sapiguem exactament quin és, o quin sentit té.

Sabem però, que el futur el podem decidir nosaltres, al menys en tot el que es refereix a la política i als fenòmens socials.

Una part d'aquest futur l'acaben de decidir els laboristes del Regne Unit en decidir, amb un resultat d'allò més ajustat, qui és el nou líder del Labour Party.

Una bona part de la dreta, no només de l'anglesa, ha corregut a dir que l'elecció d'Ed Miliband ha suposat un pas enrere, un retrocés històric.

Em sembla que no sóc l'únic que opina que el retrocés és l'acceptació acrítica del marc capitalista com a única possibilitat, i que la victòria del candidat situat més a l'esquerra és un esperançador pas cap al futur de l'idea més nova de la humanitat, el socialisme.

Cap al Pirineu hi manca gent!

2010-09-24T18:49:00.000+02:00

Aprofitant el mínim pont que ens proporciona el fet que la Mercè d'enguany caigui en divendres, cap al Pirineu amb uns amics de tota la vida.

Es tracta d'estirar una mica les cames i, sobre tot, de fer-la petar.

Una cita / LXXIX

2010-09-23T19:28:00.000+02:00

El Emigrante: ¿Olvida usted algo? -¡Ojalá!

Luis Felipe LOMELÍ (1975 - )

Un relat de terror

2010-09-22T20:10:00.003+02:00

En un clar homenatge a Augusto Monterroso i el seu famós microrrelat "El Dinosaurio", que diu així: "Cuando despertó, el dinosaurio seguía allí.", el mestre Roto ens relata avui un brevíssim conte de terror financer que ens atenalla de por.
La por no ens pot, però, deixar inactius.
Cal reaccionar i fer quelcom més que asustar-se!

Diumenge feia sol

2010-09-21T00:01:00.000+02:00

De forma bastant excepcional en els darrers temps, diumenge passat va ser un dia assolellat.

El vam aprofitar els socialistes de Catalunya per a aplegar-nos - no pas tots, però uns quants milers - a la pineda de Gavà, per a celebrar la 21ena. edició de la Festa de la Rosa.

Es tracta de la reunió que marca el començament del curs polític, especialment enfeinat enguany, amb les eleccions encara no convocades, però ja anunciades, el 28 de novembre.

Ens trobem molts i molts - molts més dels que ells volen i diuen, com deia la cançó - per a compartir afectes, preocupacions, esperances, projectes i voluntats de transformació social.

Vaig tenir la sensació, ben poc objectivable com qualsevol sensació, de que diumenge érem més que altres anys, i sobre tot que hi havia una indiscutible voluntat de vèncer.

Al mig de tot això, el bon amic i excel·lent fotògraf José Luque em va fer la foto que veieu, engantxant-me en una actitud oratòria, i que trobo que està molt bé com a foto.

Donat que tampoc no acostumo a penjar-ne massa de meves, he decidit que aquesta sí.

Tampoc no és obligatori que us la mireu!

Solidaritat amb Pakistan

2010-09-20T01:09:00.003+02:00

Dissabte a la nit ens vam aplegar una munió de gent a la Sala Gòtica de les Drassanes de Barcelona per a un sopar solidari amb la gent del Pakistan damnificada per les inundacions d'aquest estiu.

Ho va organitzar la comunitat pakistanesa de Barcelona, però hi havia gent d'arreu de l'àrea metropolitana, amb abundància de representants de diferents administracions locals, de l'autonòmica i de la general, així com representants parlamentaris de Catalunya i de les Corts Generals.

El més significatiu però, al meu entendre, va ser no només la quantitat de gent i de representacions autòctones, sinó la presència abundosa i variada de representants d'altres comunitats com la marroquina, la sij, la subsahariana, la filipina, etc., que va demostrar que la solidaritat és quelcom ben transversal.

Va ser veure com els ciutadans i ciutadanes de Barcelona, presidits pel seu Alcalde Jordi Hereu, que hi va ser present, exercien la solidaritat en molts dels idiomes que es parlen a la meva ciutat, formant una pinya que posava de manifest que existeix una sola raça, la raça humana, més enllà de fronteres, ètnies i tot el que pretèn dividir-nos.